Del que deia el secretari turc del barco, més aviat en veu alta, sols comprenia: TIQUET i MOTOR. Per la meva part, volia fer-li entendre PEDALS i AUTORITZACIÓ. Gràcies als pedals, havia aconseguit dels agents de la companyia naviera a Istambul, l´autorització de fer passar la BB com una vulgar bicicleta, sense pagar. Però el secretari, el que veia era el motor, i el que no veia era el tiquet, i això el posava nerviós. La discussió fou molt llarga; intervingué inclús el capità del vaixell. Mentrestant a la coberta de proa del “MÀRMARA” sols quedava la BB i una altra moto grossa que no havien deixat desembarcar. L´orquestra feia estona que havia parat de tocar una marxa molt alegre que em va recordar un amic que viu molt lluny d´Espanya. Finalment, gràcies a la intervenció d´uns senyors suïssos que parlaven turc, l´assumpte es resolgué a favor meu. Vaig tenir temps d´anar a missa. Era el dia de la Mare de Déu d´Agost de l´any 1963 al port d´El Pireu.
Com se m´havia ocorregut anar a semblant aventura en un medi de locomoció tan senzill, intentaré explicar-ho breument. Un diumenge a la tarda del mes de maig, quatre companys de Banyoles parlàvem de les properes vacances dintre d´un cotxe, camí de Palera, santuari del municipi de Beuda, prop de Besalú, on es venera el Sant Sepulcre. A tots va entusiasmar la idea proposada per un de la colla de fer un viatge pels països mediterranis, arribant fins a Grècia i Turquia. Mentre berenàvem al restaurant del Santuari, es parlà gairebé sols d´això. Ja ens vèiem a l´Acròpolis d´Atenes o sota la cúpula de Santa Sofia. Férem gestions enfocades a tal fi, i com que van sorgir inconvenients per part d´alguns dels companys en fer el viatge conjuntament, vaig decidir anar-hi sol o començar a passar. Em feia vergonya dir-ho, la meva intenció era anar-hi amb la BB, ciclomotor de 49 cc., únic mitjà de què disposava. Dit i fet. Vaig començar els preparatius sense parlar-ne gaire. Per a mi allò va ésser part de l´aventura. Viatjar té aquestes coses interessants: quan ho prepares, quan ho realitzes i ara que ho recordes. La preparació durà gairebé un mes. Consistí en l´estudi de l´itinerari, distribució de les etapes, repàs general de la màquina, selecció de l´equipatge indispensable i la col.locació al seu lloc; a aquesta part vaig donar-hi molta importància. Puc dir que dels que anaven pel món en semblants mitjans, era un dels més ben preparats. Finalment els tràmits del passaport amb vacunes incloses. L´equipatge eren sis “bultos”: sac de dormir, tenda de campanya, matalàs pneumàtic, bóta de cuir per al vi, una maleta i una motxilla. A més, fixada a la BB, una gran bossa de pell que feia de quarto dels mals endreços. A la maleta hi tenia l´indispensable per anar net i arreglat; a la motxilla aquelles peces d´ús més immediat: vestit de bany, impermeable i jaqueta de pell. En el quarto dels mals endreços, una mica de tot, des de sabates al botiquí que, gràcies a Déu, vaig fer servir ben poc. En total el pes era d´uns 35 kilos. En estudiar l´itinerari, vaig tenir en compte sobretot, de seguir les carreteres de poques pujades, i per això vaig anar gairebé sempre pel costat del mar -la molta calor que feia era un convit a refrescar-me-. Després d´ hores de córrer per les carreteres, era meravellós fer unes capbussades, menys durant les travessies en “barco”, vaig banyar-me quasi cada dia. En quant a les etapes, procurava fer de 200 a 250 quilòmetres per jornada Per fer tant de camí m´era indispensable començar aviat, a la fresca, descansar al migdia i tornar-hi a la tarda fins a entrada de fosc. Buscava un lloc per dormir, un alberg, un càmping o una fonda en un poble petit. Tant la BB com jo ens ho havíem merescut. A la nit m´era prohibit seguir ruta, a la pobreta la llum li feia figa. La vigília de la marxa fou un dia de gran excitació. Per postres arribaren uns senyors francesos als que vaig haver d´atendre, precisament aquells dies! Amb prou feines vaig tenir temps d´acomiadar-me dels amics… A l´Auberge de la Jeunesse, hi havia un ambient molt simpàtic. L´edifici a Perpinyà d´aquesta Organització Internacional per a la Joventud, és modern i confortable. Després de legalitzar el meu carnet per tal de fer ús d´aquests albergs en el curs del viatge, ja era hora de dinar. El menjar era barat, bo i abundant, i sobretot ho fou per al meu company potuguès, que s´incautà amigablement del meu bistec. Allò de la joventud és bastant relatiu. A Pinoccio, localitat italiana de la província de Marcas, hi ha en el jardí de l´escola un monument al personatge que porta aquell nom, dotació de la municipalitat d´Ancona. Unes lletres diuen, més o menys: Els infants de 10 a 60 anys d´Ancona a l´immortal Pinoccio. Havia sortit de Banyoles aquell matí a tres quarts de sis. Era un diumenge, el 15 de juliol. Vàrem passar la BB i jo per Cornellà, Santa Llogaia, Sant Andreu de Terri, fins a la carretera general de Madrid a la Jonquera, i…món enllà. A Figueres, vaig tenir ocasió de parlar amb mossèn Pont, que fou l´únic conegut que vaig trobar durant els 43 dies de viatge.
Creuàrem la frontera sense dificultats i a les 10 ja corríem per terres de França. Quin delit la BB!!! Tant la gasolina com les carreteres li provaven de debò. A les 11 arribàvem a Perpinyà. El Rosselló és molt fèrtil en l´aspecte arqueològic; quant a la seva capital, cal fer menció del Palau dels Reis de Mallorca, construït per Jaume II, l´any 1296. A les 5 de la tarda m´acomiadava dels companys de l´alberg; un d´ells vaig trobar-lo de nou a Itàlia, prop de la Espezia. Era un americà que viatjava sol en una Mobilette. PERPINYÀ-NARBONNE.- Bufava un vent molt fort; amb penes i treballs arribàrem a Narbonne. Era el final de la primera etapa. Estava cansat, però satisfet. Després de visitar una mica la ciutat, vaig dirigir-me al càmping. Un senyor, molt amable, va ajudar-me a parar la tenda. Tenia un gran martell, que va fer sevir per a clavar els claus; el terreny era pedregós, i els CAILLOUS, segons ell deia, dificultaven la operació. Les primeres hores dins la tenda varen ser de descans; les altres, no tant. El matalàs pneumàtic tenia un escapament. La paraula “caillou” va augmentar el meu vocabulari de francès. Feia clar de lluna; l´ombra de la BB projectada damunt la lona, va fer recordar-me dels meus nebots. El dia abans havien fet “càmping” en el jardí de casa, utilitzant tots els meus estris d´excursió. El nen m´havia netejat acuradament la màquina… Entre inflar el matalàs i preparar l´itinerari cap a la Camarga, vaig acabar de passar la nit. A punta de dia, després de preparar els trastos, d´esmorzar i xerrar amb el veïns, estava a la carretera altra volta, la nacional número 113, que seguia fins a Montpellier, on vaig parar per tal de fer algunes compres; la principal una màquina fotogràfica. Ignorava llavors que era a Montpellier precisament on, el dia 2 de febrer de l´any 1208, hi va néixer un dels més grans reis de la nostra història: Jaume I el Conqueridor. La Camarga és una regió certament interessant; a Arlès, la seva capital, estaven de festa major aquell dia. Al voltant del circ romà hi havia gran xivarri. A dins estava ple de gent presenciant una “corrida” de toros, que bé podriem dir-ne de toreros, doncs eren aquests els que corrien per tal d´arrencar una cinta que l´animal duia entre les banyes. El nom del guanyador, en l´últim toro, tenia fonètica espanyola: López, Pérez, Martínez… Un accident, ocorregut feia poca estona, motivà que em deturés abans d´arribar a Les Baux en Provence, on pensava quedar-m´hi a dormir; vaig esperar l´ambulància a fi d´ajudar a carregar-hi els ferits. Les Baux és una localitat pintoresca enmig d´una comarca sembrada de ruïnes i resseca pel mistral. Al cim del poble, entre pedres mil.lenàries, hi ha l´alberg de la joventud. Tant el seu aspecte exterior com l´ambient de dins eren molt diferents del de Perpinyà. Les Baux dóna nom al mineral bauxita, del qual s´obté l´alumini. Des d´allí vàrem fer camí cap a Marseille, passant per Aix en Provence. El portapaquets es ressentia del l´excés de pes, i em fou precís fer visita a un taller de Salon. Un noi d´origen espanyol, que havia treballat a la casa Peugeot, m´atengué amablement, interessant-se pel meu problema i per l´estat general de la BB. M´animà dient-me que amb una màquina com aquella podia anar molt lluny. A Marseille vaig parar el temps just per visitar el seu port i descansar. MARSEILLE-CÔTE D´AZUR.-Feia bo per banyar-se i sovint ho aprofitava; escollia platges solitàries, on podia vigilar la BB i la roba. Vaig passar la Côte d´Azur tan de pressa com vaig poder, doncs la cosa era molt llaminera i, de quedar-me gaires dies per allà, el pressupost fàcilment s´hauria desequilibrat. A més tenia altres ideals que m´animaven a seguir endavant. Les autopistes que voregen el mar són formidables. De Nice a Montecarlo s´hi pot anar per tres carreteres diferents, que els francesos anomenen “corniches”: la superior, la mitjana i la inferior. M´indicaren la del mig com a més adient. El paisatge era francament meravellós; però el veure a sota l´altra carretera em feia rampellar, per tant com havia suat per arribar allà dalt. El càmping de CAP MARTIN estava ple; així ho deien els rètols en diferents idiomes a l´entrada, si bé, després de parlar una estona amb el conserge, la meva companya i jo podríem passar sense dificultats. I valia la pena, doncs és un dels terrenys millors d´aquella zona. L´endemà de bon matí, neteja general. Amb el degut permís vaig estendre la bugada al costat de la botiga de comestibles on, entre d´altres coses vaig deixar-hi un parell de sabates, a fi de teure pes a la pobra BB. Com que a l´hora de la marxa la roba encara era molla, vaig dir que anava a Itàlia i que de tornada ja passaria a recollir-la. Havia passat un mes quan vaig tornar-hi, i en preguntar per les meves peces em digueren que ja eren eixutes. Eren encara en el mateix lloc on les havia deixat, i en efecte, ja eren eixutes. De Cap Martin a la frontera italiana hi ha poc tros. Abans de mitja hora ja parlava amb el primer “carabinieri”. Vaig canviar moneda; per 1000 pessetes em donaren 10.000 lires; ja en tenia per sortir del pas. Allà mateix vaig fer treure la carta verda, per cas d´accident. Ja era de nou a Itàlia. Malgrat que la coneixia de visites anteriors, sempre és interessant aquest país. Les seves carreteres tan formidables m´incitaven a fer camí sense torbar-me gaire. A Sant Remo vaig escriure alguna postal i, de seguida…, avall que fa baixada (almenys així ho sembla vist en el mapa). Anant cap avall a l´alçada de Viaregio, vàrem sentir la olor de la “Torre”. Va semblar que la BB tenia curiositat per saber si, tal com diuen, està a punt de caure; doncs, una petita desviació de la ruta i cap a Pisa hi falta gent. Vàrem arribar-hi a temps, encara s´aguantava. En buscar una ombra per poder contemplar aquest impressionant monument, que feia de torre de campanar del majestuós Duomo, per si de cas, la vàrem triar una mica lluny. PAESTUM.-Ja dins la regió anomenada “MAGNA GRAECIA”, a 40 kilòmetres al sud de Salerno i al costat del mar, es troben les restes del que fou una important colònia grega en el segle VI abans de Jesucrist. Tres temples d´estil dòric donen un apecte impressionant al recinte, la majestuositat dels quals ressalta d´una manera extraordinària al capvespre, quan aquells grups ordenats de columnes gegants són daurats per la pàl.lida llum del sol. És considerable la quantitat de turistes, sobretot alemanys, que estiuegen en les immenses platges del Golf de Salerno, atrets, tal volta més que per les ruïnes gregues, pel record del desembarcament americà durant l´última guerra mundial. Per a mi aquest lloc representa el final de la llarga etapa per Itàlia, vora el Mar Tirreo. Allà vaig començar-ne una de les més dures de tot el viatge: Paestum-Bari, atravessant els Apenins per la regió que, en un altre temps, era el graner de riques ciutats que avui romanen silencioses. Roccadàspide; dia 29 de juliol de 1962. Al bell mig d´aquest pintoresc poble s´alça un castell del segle XVI, el castell de la familia Giuliani. Vaig acostar-m´hi després d´haver allotjat la BB i buscat en una fonda una habitació per a mi. Ignoro exactament ara els fets des que una senyora va preguntar als amos si jo podia visitar el palau, fins a l´instant en què em trobava sopant amb els senyors Giuliani; el que si que recordo és que fou una estona molt agradable la que vaig passar amb aquella familia, de la que guardo un dels més grans records del viatge. A bona hora, al dia següent, després d´acomiadar-me del senyor Giuliani emprenia el camí cap a Potensa. La paraula “salita” vol dir en italià pujada; crec que ho recordaré sempre més, I quines “salitas”! Per dissimular davant dels pocs automòbils que passaven per aquells indrets, feia veure que contemplava el paisatge, que suposo devia ser molt bonic. Per postres, Potensa, capital de la provincia Basilicata, està situada dalt d´una muntanya. Vaig arribar-hi a les 6 de la tarda, molt cansat. Mentre em preguntava: “qui més desgraciat que jo?” , es parà davant meu un alemany llarguerut i fort. Tot seguit fórem amics. Havia fet una ruta semblant, però amb bicicleta (sense motor) i ben carregat. He d´agraïr molt al porter i al director del seminari de Potensa, el bon acolliment que ens donà a l´alemany, a mi i a les nostres màquines. L´endemà al matí, a bona hora, continuava la marxa cap a Bari. El terreny era tan accidentat que alguna vegada vaig recórrer a l´ajuda dels camions. Quan les pujades són tan pronunciades, malgrat els seus potents motors, aquests mastodonts de les carreteres caminen a una velocitat que permet enganxar-s´hi al darrera; d´aquesta manera passava la part més crítica de les “salites”. Prop d´ Irsina foren uns nois que anaven amb Lambretta els que em van donar un cop de mà, atenció que els vaig agrair molt. Aquestes poblacions d´origen medieval estan situades en llocs enlairats, circumstància que els dóna un aspecte molt pintoresc, però que a mi , en aquells moments, em feia ben poca gràcia. Després de la missa –que per cert, era ben poc concorreguda- vaig anar a dinar en un restaurant a la sortida del poble. El pa d´aquesta regió té fama ben merescuda: mai n´havia menjat de millor. És bastant amassat, de color una mica groguenc, que recorda el pa de pagès de les nostres comarques. L´ última etapa BARI-BRINDISI va ésser imponent: 114 quilòmetres en 2 hores i 45 minuts, sense parar; 41 quilòmetres a l´hora de promig. Cal tenir en compte que era a la tarda, la carretera de primer ordre i que tenia pressa per arribar a Brindisi. A més de la importància del seu port, Brindisi és famosa per la seva història, de la que un es forma idea visitant el seu moderníssim i ben instal.lat Museu Municipal. Cal mencionar les esglésies romàniques de Sant Joan i de Sant Mateu, i el castell del Duc d´Anjou, tan relacionat amb la història de Catalunya, més encara si tenim en compte que el nostre gran Roger de Flor era originari d´aquesta ciutat. A Brindisi acabava la primera part del viatge; més de 2.000 quilòmetres per carretera en 15 dies; 30 litres de gasolina; 3.000 pessetes de despeses necessàries (menjar i dormir). BRINDISI-PATRAS. Si bé estava cansat de tanta carretera (sobretot de les “salites”) i tenia ganes de provar una altra cosa, en trobar-me al barco, que bé podia ser “El Rei dels Mars”, ben aviat vaig enyorar la independència i relativa tranquil.litat que anar sol pel món representa. El barco, l´”ATREUS”, era ple de gent i de rètols que més o menys dèien: “reservat passatgers de segona classe”, “exclusiu senyors passatgers de primera classe” etc. etc. El meu bitllet era de tercera B especial, però al final ja feia poc cas de la diferència de classes. La BB, que malgrat la seva poca cilindrada aquesta vegada havia pagat com els grans, estava a la bodega lligada amb gruixudes i galdoses cordes, entremig de caixes de peix. Ben aviat férem coneixença amb uns estudiants de Milan i ho passàrem bastant distret. La travessa durà unes 17 hores. Dormírem com vàrem poder, a coberta o pels passadissos; d´altres vegades havia dormit pitjor. Arribàrem a Grècia pels volts del migdia. És molt estranya la impressió de veure tots els anuncis en grec, almenys per als que ens hem dedicat poc a les lletres. PATRAS-ATENES.Costejant la part nord del Peloponès, per carreteres bastant bones i contemplant un paisatge meravellós, vàrem anar poc a poc cap a la capital. Com d´altres vegades, se´m féu de nit a la carretera. Gràcies a l´amabilitat d´un estudiant danès vàrem poder acampar al costat d´una casa vora el mar. Els seus amics, els amos de la casa, ben aviat varen ser els meus. Em convidaren a sopar i vaig acceptar-ho de molt bona gana. Havent sopat, a la fresca, la férem petar una estona; però quan parlaven en grec, “elenikà”, per part meva els deixava dir. Malgrat això, vaig acabar dient: “EFKARISTO-POLI”” que vol dir “gràcies”.
De quatre grapes i sense sortir del sac,vaig treure el cap fora la tenda emplaçada sota uns arbres vora un canyer i tan a prop del mar que sentia dringar les pidraltes que les ones movien suaument, com si teméssin despertar la gent d´aquell veïnat, que encara dormia o almenys mandrejava dins dels llits, i això podia fàcilment constatar-ho des del meu lloc estant, doncs és costum en aquest país quan fa calor, dormir “à la belle étoile”, com diuen els francesos, és a dir, a cel ras. Una lleugera capa de boira reposava tranquil.la sobre l´aigua, permetent veure a l´altre costat el Golf de Lepant, on el 7 d´octubre de l´any 1571, Lluís de Requesens i tants altres mariners catalans, molts de Sant Feliu de Guíxols, a les ordres de Joan d´Àustria, portaren la part més important d´aquella famosa batalla contra els turcs. També fou gent de la nostra terra la que ja cap a l´any 1300 dominaven aquests indrets, arribant a ser considerat aquell tros de mar com un llac català. Poca estona després de la sortida del sol ja estàvem nedant el danès i jo . En una font de la platja, el seu amic preparava l´esmorzar, a base de cebes, alls, tomàquets, bitxos i pa remullat, sense sal ni oli. En veure´ls tan entusiasmants amb aquell estrany menú, per no ésser menys vaig acabar repetint de tomàquets i bitxos i sucant el pa en l´aigua de la font. Amb un comiat emocionant acabà la simpàtica aventura. CORINT.- A la dreta de la carretera, abans d´arribar a l´actual Corint, es troben les restes del que fou aquesta important població en el segle VII abans de Jesucrist. Sota un sol insuportable vaig recórrer les ruïnes després d´haver visitat el museu. En una fonda de Corint, una simpàtica noia, Geòrgia, va ensenyar-me el més indispensable del seu idioma; al seu germanet, Dimitri, li agradava la meva màquina de fotografiar, i vaig deixar-la-hi amb la condició que no toqués res. De segur que em va entendre malament, doncs quan tornà, la màquina estava oberta, el de dalt anava a baix i el carret…Més val no pensar-hi. CORINT-ATENES. A uns 15 quilòmetres de Corint, en el camí d´Atenes, vàrem travessar el canal que porta aquell nom. Des d´un pont altíssim, contemplàvem els vaixells que passaven per sota. Aquest espectacle és un dels atractius turístics del país. El Canal de Corint té uns 6 quilòmetres de llarg i 21 metres d´ample. Fou obert l´any 1903 per tal d´evitar que donéssin la volta pel Peloponès els barcos que, procedents del Mediterrani, fan ruta a les illes gregues o al Mar Negre. En el curs d´aquesta etapa, vaig recordar-me de la gentil Geòrgia i, en bona fe, del seu germanet Dimitri… ATENES.- Assegut en una poltrona de vims, sota d´una parra de la terrassa del restaurant, contemplava els anuncis lluminosos i la ciutat. Al fons de tot destacaven, també il.luminades, les blanques columnes del Partenó i d´altres monuments de l´Acròpolis. L´olor de la carn a la brasa, que el senyor Crivas –l´amo de l´establiment- preparava, es barrejava amb una música estranya que sortia d´un altaveu poc afinat. Feia pocs minuts de la meva arribada. Havia preferit aquell lloc senzill i tranquill a entrar a la capital en aquella hora. I en veritat que ho vaig encertar, doncs, l´acolliment i les atencions rebudes de la familia Crivas, els dies que vaig romandre a Atenes, són per recordar-ho sempre. Bona part del meu temps vaig passar-lo dalt de l´Acròpolis, la qual fa 2.500 anys era el centre de la cultura mediterrània. Davant d´aquelles ruïnes, que recorden una època de tanta esplendor, un queda confús i pensatiu; impressiona tant la seva grandiositat com el pensament del seu saqueig i destrucció. EL PIREU.-La distància d´Atenes a El Pireu és curta i la carretera dolentíssima. Els gemecs de la BB em posaven de mal humor. El Pireu és una població moderna i alegre; el seu port, un dels més importants de Grècia. Acabats els tràmits de la policia i del bitllet, ja tenia la feina feta fins l´endemà. Vaig aprofitar l´estona per visitar una de tantes illes de l´arxipèlag, la de Salamis, que va agradar-me molt. ESMIRNA.-dia 6 d´agost de 1962. Arribàrem a aquesta important ciutat de la Turquia asiàtica prop de les 9 del matí. Els tràmits de control de la policia foren llarguíssims; a la pobra BB li varen mirar fins el número de motor. De preguntes, les que vulgueu. Era el pas d´Europa a Àsia i certament que es va notar. Els carrers més cèntrics d´Esmirna estan protegits del sol per uns tenderols naturals, formats d´unes espesses plantes enfiladisses que creixen al costat de les portes de les cases i s´enfilen fins a la casa del davant. En aquests llocs cada dia sembla mercat; un gran moviment de venedors ambulants, camàlics traginers i gent muntada sobre burros anima aquestes fresques i pintoresques barriades, donant un ambient difícil d´explicar. Bona part de les botigues importants pertanyen a jueus sefardites, expulsats d´Espanya pels Reis Catòlics l´any 1492. Són gent que parla el castellà d´aquell temps, i es diu que encara guarden les claus de les seves antigues cases. ESMIRNA-CONSTANTINOBLE.Molts estudiants, que venien de diferents punts d´Europa, baixaren a Esmirna, així com també algun o altre turista. En canvi pujà molta gent del país, entre la qual hi havia jueus sefardites que van a Istambul per assumptes de negoci. En passar per l´estret dels Dardanels sol comentar-se la llegenda referent a Leànder i Hero. Hero, que vivia a Sestos, en el costat europeu, era sacerdotessa del temple d´Afrodita. Leànder era d´Abysos, en el costat asiàtic. Un dia en veure´s van enamorar-se. Des de llavors, cada nit Leànder travessava nedant l´estret per tal d´ajuntar-se amb Hero. Fins que una nit de tempesta Leànder morí ofegat. Hero va trobar a la platja el cos del seu amant, i faltant-li valor per resistir el tràgic desenllaç del seu amor, es llançà de dalt d´una torre al mar, morint també ella. La torre que recorda aquesta llegenda té per nom Torre de Leànder i es pot veure a l´entrada del Bòsfor. Per a nosaltres, és molt interessant recordar que en tals indrets s´hi troba precisament la ciutat de Gal.lípoli, on, tot just començat el segle XlV i sota el cabdillatge de Roger de Flor, hi hivernaren els almogàvers. El nostre vaixell, en aquest cas l´”EGE”, anava obrint-se pas per les tranquil.les aigües del Mar de Màrmara. L´excitació creixent de mariners i músics que preparaven l´instrumental, ens donaven a entendre que faltava poc per arribar a Istambul. Abans d´atracar, l´”EGE” donà una volta quasi complerta pel “Corn d´Or”, com si volés fer-nos veure la ciutat des de diferents punts. Els punxeguts minarets de les mesquites sortien d´entre els turons i els edificis, donant-nos la bona arribada. Era a mitja tarda del dia 7 d´agost. Mentrestant, trista del seu paper tan poc actiu i mig avergonyida dels menyspreus de la marineria i dels amos de luxosos cotxes, restava silenciosa la BB, en un racó. L´aspecte de Constantinoble vista des del mar és incomparable. Hi ha qui s´atreveix a dir que és la ciutat més bonica del món. CONSTANTINOBLE.-Amb l´adreça que va donar-me un estudiant d´Esmirna a la butxaca i unes quantes paraules de turc en el meu vocabulari, vaig dirigir-me tot seguit cap a la part vella de la ciutat. Per sobre de les brutes aigües del Corn d´Or, vaig travessar el pont del Gàlata i, després de molt preguntar, em trobava davant d´un gran edifici: SITE YURDU, magnífica realització de Kemal Ataturk, residència universitària que soluciona el problema de l´allotjament a més de 1000 estudiants del país. Ara, en temps de vacances, quasi tots eren estrangers. Vaig poder gaudir de les seves instal.lacions per la modesta quantitat de 4 lires turques al dia, aproximadament unes 28 pessetes. Als menjadors hi podia, per 3 lires, dinar o sopar francament bé; total, que per menys de 15 lires al dia (unes 100 pessetes) solucionava la part vital de la meva estada en aquella interessantíssima població. D´una manera més o menys ordenada, anava fent les visites de reglament. El primer dia em trobava sota el guiatge d´un estudiant; després ja sol amb la BB. Un dels llocs que preferia era el passeig arqueològic, entorn de les muralles que s´estenen a més de 7 kilòmetres, des del Corn d´Or fins al Mar de Màrmara. A les hores de més calor, feia cap dins de les mesquites; allà s´estava fresc i els peus descansaven. De mesquites sols a Constantinoble n´hi ha unes 500. Destaca per la seva bellesa i grandiositat la de SULTAN AHMET, anomenada també MESQUITA BLAVA, situada prop de Santa Sofia, amb la que fàcilment es confón en el seu aspecte exterior. Al Museu Arqueològic (de sales insuficients, malgrat les seves vastíssimes dimensions) també hi passava algunes hores.
SANTA SOFIA.-En el mateix lloc on l´emperador Constantí havia fet erigir una església quan, l´any 330, escollia aquella colònia grega com a capital de l´Imperi d´Orient, s´alça majestuosa una de les obres més notables del cristianisme. 10.000 treballadors i 100 mestres dirigits per arquitectes asiàtics empraren 5 anys en la seva construcció. Es buscà en tot els vast imperi el que més convenia per la gran Obra, i així, columnes de marbre de diferents temples de l´antiguitat avui aguanten aquelles voltes cobertes d´or. La seva consagració data del 27 de desembre de l´any 537. El coll ja em feia mal de tant mirar enlaire, quan vaig sentir que darrera meu parlaven en castellà. Era un cas insòlit, però efectivament, prop d´allà on era, un grup d´espanyols i sudamericans seguien una intèrpret en la seva visita a aquell monument. Eren part dels turistes del “CABO SAN VICENTE”, que estava de pas a Istambul. M´agradà de debò parlar amb ells, així com visitar el moderníssim transatlàntic. Gràcies a l´amabilitat dels seus oficials vaig poder apreciar la qualitat de les instal.lacions i recordar el bon gust del vi d´Espanya. KILYOS.-Eren tantes les coses que volia veure, que cada vespre arribava cansat a SITE YURDU. Un dia vaig decidir fer una excursió a fi de canviar d´ambient. Mirant el mapa vaig fixar-me en un poble vora el Mar Negre: KILYOS. Em semblà interessant anar-hi. Aviat vaig tenir-ho decidit i preparat. L´endemà de bon matí despertava la BB i ens posavem en marxa cap a l´aventura. Vàrem passar per la famosa fortalesa de RUMELI HISAR, construïda l´any 1455 i que, amb la de ANADOLIU HISAR, situada al costat asiàtic, són els dos sentinelles que custodien el pas pel Bòsfor. Vaig fer un dinar de verats i fruita per pocs kurus i sense torbar-me gaire reemprenia el camí cap a Kilyos, on hi arribava a mitja tarda. Vaig tenir la satisfacció de banyar-me en el Mar Negre que, per cert, tampoc és tan negre com diuen. Kilyos és un dels llocs d´estiueig de luxe de Turquia; les seves platges varen recordar-me la de S´Agaró. Havia arribat al punt més llunyà del viatge i estava satisfet. Era qüestió de tornar cap a caseta, doncs les vacances s´acabaven i el camí a fer era molt llarg. El dia 13 d´agost, després de donar unes voltes per les muralles i d´acomiadar-me de Santa Sofia, amb la tristesa característica de les circumstàncies, pujava les escales del “.MÀRMARA”. Havia aconseguit dels agents de la Companyia autorització d´embarcar la BB sense pagar. Una guapíssima noia d´un circ que venia amb nosaltres, va fer-me recordar que també la gran Teodora fou, abans de ser emperadriu, artista de circ. I amb aquest pensament i tants d´altres, anàvem deixant enrere les mesquites amb els seus minarets, la Torre de Leànder i un llarg enfilall de records inoblidables.
