Una casa a la muntanya: refugi del món.
Un diumenge de l´any 1975, Susina Amat , pintora i amiga de Mercè Rodoreda, la va dur a dinar a Romanyà, a casa d´una seva amiga, Carmen Manrubia, que s´hi estava fent una casa al mig del bosc.L´any següent, Mercè Rodoreda es va instal.lar en aquesta casa, El Senyal, i hi va viure durant set anys, mentre es construïa la seva pròpia casa en una finca del costat. Aquesta casa la va construir amb els diners que havia rebut pels drets d´autor de la novel.la La Plaça del diamant portada al cinema.
A El Senyal Mercè Rodoreda va acabar d´escriure la seva novel.la Mirall Trencat, l´any 1974, -obra que recentment s´ha estrenat a TV3 com a sèrie televisiva-. Mercè Rodoreda era una amant del cinema, i va arribar a escriure algun esquema de guió cinematogràfic, encara que cap d´ells va arribar a materialitzar-se en una pel.lícula.
L´any 1979 Mercè Rodoreda havia trencat la relació amb la seva família, i després d´haver obtingut tardanament l´èxit i la fama com a escriptora, es refugià en el seu món propi, en una casa que tenia aquell jardí que sempre havia somniat, els seus mobles que va fer dur des de Ginebra i una extensa biblioteca que havia recopilat amb Armand Obiols, el seu company a l´exili, i hi va viure els tres darrers anys de la seva vida. Mercè Rodoreda passava a la casa gairebé tot l´any. Se sap que els dissabtes anava a Sant Feliu de Guíxols a comprar, i que feia sovint visites als pobles del voltant.
EL TESTAMENT.
En el seu refugi de Romanyà, Mercè Rodoreda hi va escriure fins al final, hi va acabar la novel.la Mirall Trencat, el recull Viatges i Flors i Quanta, quanta guerra, obres en què hi expressa la seva realitat més íntima, d´aquí que siguin novel.les amb una forta càrrega de misteri i molt poètiques, tot i que segueix prenent la pròpia vida i el carrer com a inspiració.
Els darrers mesos de la seva vida els va passar cuidant el seu jardí i treballant en la seva darrera obra, La mort i la primavera, obra en la qual havia treballat durant vint anys i que havia considerat la seva obra mestra, una novel.la totalment simbòlica on hi realitza una introspecció personal, com si hi fes una revisió de la seva pròpia vida.
En La mort i la primavera, l´autora recupera la vida dels pobles primitius, amb la influència dels corrents esotèrics de l´època. L´obra tracta de la mort metafòrica i fa una meditació sobre el sentit de la vida, on la mort seria considerada com el final d´un viatge cap a l´interior, exemplificada en el cicle de la naturalesa, en què abastaria només les coses materials, que són efímeres, però no les essencials, l´ànima de totes les coses.
Agustí Villaronga, cineasta que havia participat en el rodatge de La plaça del diamant, va plantejar-se el repte de portar al cinema La mort i la primavera, projecte que no va tirar endavant per dificultats financeres, però que no ha descartat poder reprendre algun dia.
La mort i la primavera no va quedar del tot acabada i l´editor de Mercè Rodoreda, Joan Sales, va morir un any després que l´escriptora. La novel.la va ser publicada el 1986 per la vídua de Joan Sales, ja després de tres anys d´haver mort l´autora, un 13 d´abril de 1983.
Rodoreda va tenir una mort ràpida. En el seu testament havia fet hereu literari l´Institut d´Estudis Catalans, i les altres propietats van passar a la família, que es va reservar aquell material literari més personal, com les cartes. Va voler ser enterrada al petit cementiri del poble, molt a la vora del dòlmen de la Cova d'en Daina, una construció megalítica que l´autora admirava i que devia inspirar-la, i al cap de poc temps la casa va ser venuda. Existeix un estudi de la Diputació de Girona sobre el fet de tirar endavant el projecte de convertir la casa on havia viscut Mercè Rodoreda els darrers anys de la seva vida en casa-museu incloent-hi un jardí literari, ja que en aquestes darreres obres de l´escriptora es pot anar resseguint descriptivament el jardí que hi ha al voltant de la casa, així com l´entorn natural de Romanyà.
L´HERÈNCIA LINGÜÍSTICA D´UNA AUTORA.
En el seu pròleg a la novel.la Quanta, quanta guerra, Mercè Rodoreda afirma que prèn com a punt de partida per al seu treball de la llengua autors com Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Josep Carner. L´autora destaca la dificultat d´escriure bé, que segons el seu concepte és “dir amb la màxima simplicitat les coses essencials”. En definitiva, aconseguir un estil propi i que comuniqui.
Tot acostant-nos al vintè aniversari de la seva mort i mentre les institucions van engegant els diversos projectes que s´han anat proposant entorn de l´autora i la seva producció literària, nosaltres li retem homentatge llegint la seva obra i recordant la persona que va ser els seus darrers anys, quan vivia molt a prop de casa nostra. També anant a trobar les pedres pre-històriques que l´acompanyaren en el seu darrer viatge o visitant la seva tomba, on una imatge de l´escriptora reposa damunt d´una d´aquestes pedres mil.lenàries.
Sigui com sigui, el seu llegat és sobretot literari, amb una visió del món marcada per la guerra, i una mirada neta, que passa per damunt del costat més fosc de la vida per aturar-se a descriure aquelles coses per les que deia que val la pena viure.
Volo damunt la flor morta,
jo, flor viva i vacil.lant;
i si vull, de tant en tant,
fulla sóc, en branca forta.
Mercè Rodoreda
Nunca comprendi como Carmen Manrubia luego de ser la mecenas d Merce Rodoreda termino en la indigencia o sea sin 1 duro.Enterrada en 1 nicho cerkita d Merce.Muy triste final.Pude ir a visitar el cementerio y la casa donde vivio Carmen en Romanya.Todo termino tan mal. . .1 recuerdo desde caracas.Carlos Manrubia