El desert de la península del Sinaí és pedregós, àrid i poblat de roques. L´escassa vegetació que hi viu la constitueixen les esquifides acàcies que sobreviuen amb els mínims recursos i en unes condicions extremes, molt en consonància amb la resta d´habitants d´aquestes terres. La contrapartida d´aquesta mancança és un món on el silenci i la solitud permeten concentrar la mirada cap a l´interior. Al desert tot és més a l´abast i sembla més fàcil percebre allò que no és físic, tant d´un mateix com dels altres. La comunicació esdevé planera i sovint calen molt poques paraules.
Des que ens despertem al matí ens acompanya un vent suau i càlid que persisteix fins a l´arribada del vespre. Deixem enrere l´extravagant lluminària de l´hotel a bord del minibús amb aire condicionat que ens ha d´acostar a la base del nostre objectiu nocturn: la muntanya del Sinaí. Ashraf, el guia que ha d´encaminar el grup durant l´ascensió, batejat de nou amb un nom més accessible per a nosaltres fonèticament, Rafael, es dirigeix en un espanyol intel.ligible i reconfortant al grup de vint persones que hem triat el mateix destí i ens comunica que seguidament s´apagaran tots els llums del vehicle - tots vol dir que tots, també els fars exteriors- per tal que poguem dormir i preparar-nos pel llarg camí que ens espera. A través de la finestra observo que cap llum contamina la fosca que ens envolta: només l´ataronjada llum de l´interminent il.lumina al llarg de les esporàdiques corbes els marges de la recta carretera. Una suau música egípcia ens ajuda a agafar vagament el son, i a tolerar aquestes petites diferències en la manera de fer.
Després de prop de dues hores de carretera deserta arribem a un alberg on prenem un te bullint i ens preparem per la pujada al Jebel Musa, la muntanya de Moisès. En breus minuts ens posem en marxa i arribem en un tancat atapeït de camells, tots ells arraulits a terra, i de la fosca en surten desenes de beduïns que, acostant-se a cadascun de nosaltres, ens ofereixen el seu camell per acostar-nos fins a la ruta beduïna que porta a l´inici de l'ascenció al cim de la muntanya. En Rafael, el nostre àngel-guia, negocia amb els beduïns en un llenguatge extremament confós per a nosaltres, que ni per senyals ens arriba, i en uns minuts que semblen dies. La recompensa a aquests moments no tarda en arribar: un cel estrellat inimaginablement i un silenci impactant que només trenca el soroll de les pedres que rodolen sota els peus segurs dels nostres camells precipici avall. Comencem a parlar amb els nostres improvitzats guies. Ens pregunten els noms i ens expliquen les seves vides. Es guanyen la vida traginant els seus camells des dels deu anys, es casen aviat, normalment amb dues dones: primer amb la que convé per tradició i segons el criteri de la família, i després amb la que estimen, amb la que es casen més tard. Segons el que expliquen, malgrat aquests costums, les seves vides en allò que és essencial no semblen tan diferents a les nostres.
Comencem la ruta a peu, i a mesura que anem avançant, la temperatura baixa. Arribem a un revolt del camí on hi ha instal.lada una mena de fonda. Després d'haver caminat unes hores ens arriba l'olor d'encens de les reduïdes botigues d'estil beduí on poder parar i fer un descans, amb una estança voltada de bancs de pedra i una estora al terra, i prendre's el refrigeri que es pot comprar a una improvisada tenda que hi ha a l'entrada.
Una dona tapada de cara i vestida amb colors llampants ens passa pel costat, com si hagués aparegut allà, de sobte, arrossegant un ase que porta carregat amb utensilis per vendre a dalt de la muntanya, i ens avança amb una facilitat que la fa semblar impassible com el mateix cim de la muntanya, indiferent a les nostres pujades i a les nostres baixades.
Després d'unes quantes hores escalant de nit la muntanya - 3750 escales tallades directament a la roca- arribem al cim just abans de l'alba. Al voltant tot és fosc, i encara no es veu absolutament res. Ens instal.lem en una pedra a prop del precipici fent ús de les provisions que portem. Des d'aquí veurem la sortida del sol. Mengem, parlem, intentem ignorar la intensa fred.
Amb els primers rajos de llum se senten disparar les càmeres. Els nostres ulls comencen a copçar la impossible gradació de tons marronosos que apareixen davant nostre, i la il.luminació ens permet gaudir del buit i prendre consciència de l'alçada en la que ens trobem. Molt aprop nostre apareix la forma d'una petita capella cristiana i una mica separades es veuen les restes d'una construcció musulmana: una mesquita en representació del lloc on, segons diu la llegenda, el profeta Saleh va ésser ascendit al cel. En un dels vessants de la muntanya hi queda emplaçada una comoditat que s'agraeix: un W.C. la porta del qual és un tancat de canyes que permet només una certa intimitat. Amb la mirada dirigida al buit, adquirim la perspectiva dels núvols i retallats en un firmament encara enfosquit apareixen als nostres peus la infinitat de cims que ens envolten, units tots per un finíssim vel de calitja. Dirigint la vista encara més avall, veiem com emergeix de la fosca una construcció considerable que arribaria a confondre´s amb la roca si no fos per la presència d´un cotxe aparcat davant d´un dels edificis i d´un grup de camells que li dóna tot l´aspecte d´ésser habitada, i uns quilòmetres més enllà, els murs del que segons el nostre guia, és una escola.
Camí de baixada i després del repòs tot esdevé més fàcil: la llum del matí, l´immens paisatge als nostres peus, ens fan sentir més alleugerits, desperts i amb més ganes de parlar. Sentim com aquell qui ha complert. En Rafael ens explica que va estudiar filologia espanyola i que agraeix guanyar-se la vida com a guia turístic perquè això li ha permès quedar-se al seu país. És un bon guia, sincer i agraït. Ens explica els costums i els problemes del seu país, sense prejudicis, objectivament, però l´admiració i el respecte que té per aquestes terres ens arriba a tots. Ens explica la història de Santa Caterina, a la que està dedicat l´antic monestir cristià que es troba a la base de la muntanya del Sinaí. Nascuda en una família noble d´Alexandria al segle III d.C, la seva conversió al cristianisme li va valer la persecució i la tortura fins que va ser decapitada. Després de cinc-cents anys d´ésser enterrada a la seva ciutat natal, un monjo del Sinaí va tenir una visió en què el cos de la santa era transportat pels àngels al cim d´una muntanya propera. Els monjos pujaren al cim, trobaren el seu cos incorrupte i el portaren com a relíquia al monestir que, així com la muntanya, va prendre el nom de Santa Caterina.
Pensant en les històries bíbliques que ens explica l´Ashraf penso que a dalt del cim de la muntanya sagrada no sembla que hi hagi res fora de la normalitat. Més aviat et veus petit, enmig la immensitat del paisatge, i et pots fer una idea més ajustada de la teva pròpia dimensió. Potser part de la revelació que fa uns tres mil anys va rebre Moisès al cim d'aquesta muntanya es referia als obstacles o als esglaons que tots anem pujant pel camí que porta al cim de cada vida i de cada muntanya, que són allò que li donen el seu valor i que el fan únic.
