Música: Nana del caballo grande, Camarón de la Isla
Al meu pare.
A Granada hi conviuen la plana i la muntanya, de la mateixa manera que hi conviuen estils de molt variades èpoques, art nazarí, art romà, gòtic tardà, neoclàssic, art del renaixement i plateresc. Passejant pels carrers de la ciutat arreu apareixen representacions d'aquests diferents corrents artístics, així com d'un art més popular: als barris de l'Albayzín i del Sacromonte hi ha les “zambras” o cases de ball moresques, amb finestres en arc de ferradura pintades de negre sobre fons vermell de sang i els “cármenes”, típiques vivendes amb casa i jardí, enreixades en una presó de flors i sanefes, de parets blanques i balcons negres fent contrast.
Al centre de la ciutat hi ha la gegant catedral amb el seu front coronat d'elevats pinacles; en fer-se fosc la llum artificial cobreix d'or els murs de l'elegant façana. A dins tot és colossal, d'una mida que sembla desproporcionada: portes, quadres, imatges, cúpules i columnes. També construït a gran escala, l'òrgan de la catedral, en or i argent, és a tocar d'un sostre que sembla inabastable.
Al cim d'un turó i sobre un coixí de verd vellut hi ha una joia roja, l'Alhambra. Una tupida vegetació ombreja aquest immens palau, de patis i jardins regats amb l'aigua del riu Darro. A l'interior tot és refinat i sumptuós: columnes fines de capitells geomètrics, sostres de fusta d'estrelles de vint puntes, arcs de guix en arabesc, i rajols acolorits a les parets. Al Pati dels Lleons vigilen dotze esfinxs a la vora d'una font; el clàssic i robust palau de Carles V i l'Alcazaba o antiga fortalesa militar contrasten amb l'acurat refinament de palaus i jardins àrabs.
Per les terres dels voltants de Granada, de camí cap el litoral, el groc de tardor acoloreix les sinuoses carreteres que porten a la serra de l'Alpujarra: els arbres es desprenen de l'or de les fulles i claven al cel els dits grisos que es despullen. En un vessant de muntanya es veuen les cases blanques com clapes de neu amuntegades les unes damunt les altres; en uns pobles l'església sobressurt en rajol vermell i en d'altres, camuflada de blanc, la torre del campanar treu el cap desafiant... Pampaneira, Lanjarón, Trevélez...
Falta una setmana pel dia de Tots Sants, les tombes es blanquejen amb calç, s'escombren les fulles seques i arreu hi ha flors fresques, acabades de posar. A l'entrada del cementiri de Trevélez, un castanyer llueix alegrement els seus fruits tardorals i el recinte, emmarcat per verdes fileres de xiprers, vist des de la distància és un rectangle blanc.
A pocs kilòmetres de Granada hi ha Guadix, un conjunt pintat de blau, d'ocres i de blanc, de cases enfonsades a dins la terra argilosa; al cim de cada promontori apareix una arrodonida xemeneia, que amb el blanc encalcinat delata que a sota hi ha una vivenda. Alguna d'aquestes cases-cova té reixes pintades de verd, rajols formant sanefes i càntirs d'ornament; escales blanques que donen a patis enjardinats i ceps que a l'estiu regalen ombra. Aquí i allà s´escampen xemeneies per tot el poble, formant sobre la terra un collaret de perles de ciment.
La catedral de Guadix destaca per la seva bellesa mesurada, renaixentista. A l'entrada del temple s'hi pot contemplar una rèplica exacta de “la Pietat” de Miquel Àngel.
A 20 kilòmetres de Màlaga, Casabermeja és un poble de carrers que s'encimbellen, de cases blanques, de tranquil.litat, i l'única casa vermella, l´església , de la primera meitat del segle XVl, conserva al seu interior el blanc tradicional a les parets, a les capelles i al rostre de les verges. El seu campanar és enrajolat, de sanefes blanques i verdes, i a la façana, dins d'un mosaic de blau cobalt un Crist hi carrega una creu vestit de negre.
A les cases del poble hi ha una cortina a la porta, balcons enreixats de dalt a baix, clavats a les façanes testos de geranis vermells i rosats, i a la cantonada d'algunes cases hi ha vitrines que guarden verges, sants i creus guarnides.
Els carrers del petit cementiri de Casabermeja s'enfilen com els carrers del poble. Els primers enterraments es feien en forma de rasa i eren recoberts per pedres que es pintaven amb calç; més tard s'hi construiren panteons i túmuls. El cementiri, que és del segle XVIII, és conegut per la seva peculiar forma arquitectònica; a manera de vivenda, cada nínxol té tres parts, una porta a la part de baix, la làpida al mig i al cim un frontal ornamentat. Des del cim de les tombes arrenglerades, el negre forjat de les creus sembla que vol fugir del blanc enlluernant cap al blau d'un cel sense núvols.
