Sóc el Ratolí de les Dents, i visc en una fàbrica de galetes en una pastisseria, molt a prop del lloc allà on vius.
Fa temps que hauràs notat que algunes dents han començat a ballar i sembla que no es volen quedar quietes. Avui sé que t’ha caigut la primera dent. Sabies que la primera dent que et cau és també la primera que va sortir quan tenies només uns mesos? Encara en falten dinou més per caure! Però, cada vegada que et caigui una dent, si me la deixes sota el coixí, de nit, quan tothom dorm, vindré i et deixaré una moneda. I si no tinc monedes, t’explicaré llegendes, històries i contes que segur t’agradaran molt.
Quan t’hagin sortit les dents noves, recorda cuidar-les molt bé perquè, si es fan malbé i cauen, mai més no sortiran. Si no fos així, tindria molta feina a repartir tantes monedes a grans i petits!
Avui et vull explicar la història d’una nena de Seattle, als Estats Units, a qui els corbs també li portaven regals.
La Gabi Mann, quan tenia 4 anys, sempre s’acabava el seu esmorzar de camí a l’escola. Un dia es va adonar que, quan li queia alguna engruna, un corb l’agafava ràpidament. Cada dia, quan anava a l’escola, veia un grup de corbs prop d’ella. Va decidir compartir el seu esmorzar amb ells. Al cap d’uns dies, la Gabi va explicar a la seva mare la seva amistat amb els corbs, i van posar uns menjadors a casa perquè els corbs poguessin seguir venint.
Amb el temps, la Gabi es va adonar que quan els menjadors estaven buits, apareixien objectes brillants: un cargol de ferro, una arracada, una bola platejada, una bombeta trencada… Petits regals. Des de llavors, la Gabi va guardar tots aquests regals en una caixa per tenir-los sempre amb ella.
Espero que t’hagi agradat aquesta història real. Fins la propera dent que et caigui!
Ratolí de les dents
Aquesta nit he tornat a escapar-me de la pastisseria per portar-te la moneda a casa. Ja t’ha caigut una altra dent! Segur que no t’ha fet gens de mal. A poc a poc t’aniran caient totes les altres dents, i quan hi hagi més espai, començaran a sortir-te les noves dents, que seran més grosses i no tan blanques. Recorda raspallar-te-les cada dia per cuidar-les bé, així et duraran molt de temps.
Aquesta vegada et porto el conte d’en Kai i el seu ninot de neu.
Aquest hivern, en Kai i els seus pares van a la muntanya, a la neu. Juguen, esquien, es llancen boles de neu, baixen en trineu… Però el que més li agrada a en Kai és fer un ninot de neu. Per fer-li els botons, cal buscar pinyes d’avet, dues pedres per als ulls, dues branques per fer de mans i amb la pastanaga que en Kai s’ha endut de casa, el seu ninot ja pot respirar.
Quin ninot de neu més bonic! Quan pujava a l’estació, a en Kai se li va acudir un nom per posar-li al seu ninot: Elur, que vol dir aigua, terra i neu. Quan va arribar el vespre i va haver de marxar, en Kai no volia deixar l’Elur. Pensava que potser es sentiria sol o tindria fred quan fos de nit. En Kai volia emportar-se l’Elur a casa, però els seus pares li van explicar que no podia ser, perquè es desfaria pel camí.
L’Elur no sabia què passava quan en Kai se n’anava. Tot i que seguia sent un munt de neu, ara que estava tan bonic, es sentia diferent. Pensava que aquella nit dormiria sol, dret, sota la lluna i les estrelles.
De camí a casa, els pares d’en Kai li van explicar que quan passi l’hivern, l’Elur començarà el seu divertit viatge, igual que fa cada any quan arriba la primavera. Primer l’Elur es desfarà i es convertirà en aigua. Baixarà de la muntanya com per un tobogan, nedarà pels rius, pujarà als núvols, saltarà sobre les flors, sobre el mar, sobre les cases i els camps. I cada vegada que arribi de nou l’hivern i nevi a la muntanya, en Kai podrà tornar a apilar la neu per fer el ninot de neu Elur, el seu amic d’hivern.
Espero que t’agradi.
Ratolí de les Dents
Ja torno a ser aquí. T’ha caigut una altra dent i sé que ja comencen a sortir-te les noves dents, per fi!
Sabies que hi ha altres éssers màgics que recullen les dents quan els cauen als nens?
Als països on es parla anglès o alemany, hi ha una fada, anomenada Tooth Fairy (Fada de les Dents).
A la seva terra màgica, les fades utilitzen les dents que recullen per fer coses molt boniques, perquè les dents brillen molt i els encanta que siguin tan blanques. Amb aquestes dents fan taules, cadires, i fins i tot un llit molt còmode.
En aquesta carta et vull parlar dels diferents personatges que es dediquen a recollir les dents que els cauen als nens de tot el món.
A mi, el Ratolí de les Dents, també conegut com a Ratolí Pérez, em podeu trobar a Catalunya, Espanya i França, i a la Fada de les Dents als països on es parla anglès o alemany. A Itàlia hi ha el Topolino, un petit ratolí que porta unes botes i una motxilla per recollir les dents. A una zona del nord d’Itàlia, la feina de recollir les dents la fa la Formiquina, una formiga que s’emporta les dents i les amaga al seu cau sota terra.
A la zona del País Basc, hi ha Maritxu Teilatukoa (la marieta de les teules), que s’encarrega de recollir les dents. Quan un nen o nena es queda sense una dent, la llença a la teulada de casa seva, i ella la troba ràpidament perquè les marietes són molt espavilades i àgils.
A Cantàbria, una altra zona del nord d’Espanya, és l’Esquilu de los Dientis (l’esquirol de les dents) qui va a buscar les dents dels nens. I és precisament aquest esquirol el protagonista de la història que et vull explicar ara:
Una vegada hi havia una ostra que estava molt trista perquè havia perdut la seva perla, i va explicar el seu problema a un pop que vivia al fons del mar. El pop li va preguntar: “I com era la teva perla?” “Blanca, petita, dura i brillant,” va respondre l’ostra.
El pop havia de marxar, però li va prometre que l’ajudaria. Va anar a explicar-li el problema a una gavina que jugava amb les onades, i la gavina li va dir que l’ajudaria també. Va volar a buscar un esquirol que estava a dalt d’un arbre. L’esquirol va buscar i buscar, i va trobar molts objectes: un botonet blanc, però no era prou dur; una pedra blanca, però no brillava prou; una moneda de plata, però era massa grossa; i una arracada de bebè, però no era prou blanca.
Molt trist, l’esquirol va marxar cap a casa seva, que vivia a dalt d’un arbre que estava molt a prop de l’habitació d’un nen. Va veure que el nen havia deixat una dent sota el coixí perquè li havia caigut. Quan el nen es va adormir, l’esquirol va pujar a la seva habitació, va veure la dent i es va adonar que era petita, blanca, dura i brillant, com la perla que havia perdut l’ostra.
L’esquirol va agafar la dent i se la va endur. Perquè el nen no plorés, va deixar-li el botó, la pedra, l’arracada i la moneda que havia trobat. Tots aquells objectes eren molt bonics, petits, blancs, brillants i durs, com la dent que li havia caigut.
L’esquirol va anar a la platja i va donar la dent a la gavina, perquè li portés al pop, i el pop li va donar a l’ostra. L’ostra es va posar molt contenta perquè aquella dent s’assemblava molt a la perla que havia perdut i era igual de bonica.
Des de llavors, quan a Cantàbria a algun nen o nena li cau una dent de llet, la posa al costat del coixí, i a la nit l’esquirol se l’emporta, deixant-li una moneda a canvi.
Espero que t’agradi la història que t’he portat.
Ratolí de les Dents
Per fi t’ha caigut una altra dent, que ballava i ballava i no volia saltar mai!
Avui et vull explicar el conte d’una ballarina que vivia dins d’una caixa de música.
Una nit, quan la caixa es va quedar oberta, la ballarina va trencar la molla que la mantenia anclada al fons del mecanisme de música. Quan va poder moure el peu lliure, va fer un gran salt per sortir de la caixa.
A fora, tot estava molt fosc i feia molt fred, i la ballarina no sabia on anar. Però, després d’una estona caminant pel carrer, va mirar el cel ple d’estels i li va semblar tan bonic que va decidir caminar una bona estona més. Quan va sortir el sol i ho va il·luminar tot, va veure el color verd dels arbres, els milers de colors de les flors, i va quedar encantada amb la forma dels animals i amb el blanc dels núvols.
Va pensar que, si no s’hagués atrevit a sortir de la caixa, mai hauria arribat a veure tot allò tan bonic. Va sentir el cant dels ocells i li va semblar que feien una música encantadora, i va desitjar tornar a ballar.
Però com que estava acostumada a tenir un peu subjecte a la caixa, no podia mantenir l’equilibri, es cansava molt i no s’aguantava bé, així que no podia ballar. Va recordar els seus amics de la caixa i els va enyorar. Va pensar en el seu company Arlequí, i sense saber per què, es va sentir tan trista que va desitjar tornar a estar dins la caixa.
La ballarina va tornar sobre les seves passes i, d’un salt, es va tornar a ficar dins de la caixa de música, que encara estava oberta. Allà tothom l’havia enyorada molt, i aquell dia que havien passat sense ella se’ls havia fet molt llarg. La ballarina va entendre que el seu destí era allà, agafada per un peu al fons de la caixa, amb l’Arlequí que sempre se la mirava però no parlava, i envoltada dels seus amics, aquells que més l’apreciaven. I esperar cada dia que s’obri la caixa, que entri la llum i soni la música per seguir ballant, perquè la ballarina només era feliç si podia ballar.
Et deixo la moneda sota el coixí.
Ratolí de les Dents
Hola! Quina emoció tornar a visitar-te! Avui et porto una història sobre un arbre molt antic anomenat Luna, una sequoia que té més de 1000 anys, i sobre una noia anomenada Júlia Butterfly, que va fer una cosa molt valenta per salvar-lo.
Quan la Júlia tenia 22 anys, va tenir un accident de cotxe molt greu. Va necessitar gairebé un any per recuperar-se, tornar a parlar i caminar. Però tot això va ser possible gràcies als passejos diaris pels boscos de sequoies de Califòrnia, on la Júlia trobava força i tranquil·litat. Quan va millorar, la Júlia va decidir fer alguna cosa increïble: va pujar a Luna, l’arbre més gran, i no va baixar durant molt temps. Va viure gairebé dos anys a dalt de l’arbre!
Des de la plataforma on vivia, que estava a 55 metres d’alçada, la Júlia es movia de branca a branca, caminant descalça. Els seus amics li enviaven tot el que necessitava per sobreviure, gràcies a unes llargues cordes. Però viure a dalt de l’arbre no era fàcil. A l’hivern feia molt fred i la Júlia se sentia molt sola.
Una forta tempesta va durar més de dues setmanes i va estar a punt de separar la Júlia de Luna. Durant la tempesta, la Júlia es va agafar molt fort a la branca que li va semblar més forta. Però, enmig del vent, va sentir una veu que venia de l’arbre que li deia: “Les branques rígides es trenquen, però les més flexibles sobreviuen.” La Júlia va decidir canviar-se a una branca més flexible i verda, i així va poder salvar la seva vida.
Després de 738 dies vivint a dalt de Luna, la Júlia va decidir baixar a canvi d’un acord: respectar la vida de l’arbre Luna i de totes les altres sequoies mil·lenàries que vivien al seu voltant.
Espero que t’hagi agradat la història de la Júlia Butterfly.
Ratolí de les dents
Hola! Avui et vull explicar una història sobre cargols, sobre una serp i sobre Buda, que ens ensenya com els animals poden ajudar els humans, ja sigui per protegir-vos o per fer-vos feliços.
Saps qui era Buda? Buda era un mestre molt especial de l’Índia. El que va aprendre és que, per ser feliç, no hem de preocupar-nos tant per tot el que ens passa, i que les coses que passen tenen un motiu. Si alguna cosa no passa, potser és perquè no és el moment adequat. El més important és gaudir del que tenim i intentar ser feliços cada dia.
Quan Buda era petit, els seus pares el van protegir molt perquè no volien que patís. Vivien en un palau gran i pensaven que, si no el deixaven sortir, no veuria coses tristes o doloroses. Però Buda, com molts nens, era molt curiós. Un dia va decidir sortir del palau per veure com era el món de fora. I va veure persones que no tenien menjar, persones que estaven malaltes i altres que estaven a punt de morir. Li va semblar molt injust que passessin aquestes coses, i va decidir pensar-hi més profundament.
Un dia, mentre estava assegut sota un arbre pensant sobre tot allò, el sol va començar a cremar el seu cap perquè l’ombra de l’arbre va començar a canviar. Va ser en aquest moment quan un cargol que passava a prop va veure que el cap de Buda s’estava cremant i va decidir ajudar-lo. Va pujar al cap de Buda i, amb la seva bava llefiscosa, va començar a refrescar-li el cap. En veure-ho, molts altres cargols van voler fer el mateix, i en total van ser 108 cargols que es van posar al cap de Buda, creant un casc fresc perquè pogués seguir pensant. Tot i que els cargols necessiten humitat per viure, ells no van tenir cap problema a assecar-se una mica per ajudar a Buda.
Després de passar unes setmanes pensant i meditant, una tempesta molt forta va arribar. En aquell moment, una serp va sortir de l’arbre i es va enroscar al voltant del cos de Buda per protegir-lo de la fred i de la pluja. Amb el seu cos, la serp va crear una caputxa per protegir el cap de Buda.
Des de llavors, a totes les imatges de Buda, sempre es poden veure els 108 cargols i la serp, que van ser els que van ajudar Buda a arribar a la seva il·luminació.
T’he deixat la moneda sota el coixí. Fins a la propera dent… o queixal!
Ratolí de les Dents
Avui et vull parlar de les visions, però no de les visions que tenim quan somiem, sinó de la visió dels ulls. Segur que sabies que molts animals tenen una vista increïble!
A diferència de vosaltres, els humans, jo m’hi puc “veure” no només amb els ulls, sinó també amb el meu olfacte, el tacte, l’oïda i fins i tot amb els meus bigotis! Això m’ajuda a veure-hi en la foscor, però els meus ulls tenen una capacitat especial: puc veure llum ultravioleta i tenir visió nocturna, com els mussols!
T’has fixat que molts animals tenen una súper vista?
Les àguiles i els falcons tenen els ulls més potents de tot el planeta! Poden veure-hi cinc vegades millor que els humans i utilitzen la seva vista per caçar.
Els mussols, encara que no poden moure els ulls, tenen una capacitat sorprenent per veure-hi bé, perquè poden girar molt el cap per vigilar el què passa al voltant. A més, tenen tres parpelles: una per dormir, una altra per mantenir els ulls nets i l’última per parpellejar. I ho sabies? Els diferents tipus de mussols poden tenir els ulls de diferents colors segons quan cacen! Si cacen a la nit, els ulls són marrons o negres, si cacen a l’alba o al vespre, són taronges i si cacen de dia, són grocs.
Les mosques també tenen una vista increïble. Per què? Tenen milers de petits telescopis als ulls! Si mai has intentat atrapar-ne una, sabràs que són molt difícils de caçar, perquè no perden cap detall!
Les meduses, que també tenen molts ulls, poden veure-hi fins i tot al voltant del seu cos, i les abelles tenen 5 ulls! 3 al davant i 2 als costats del cap. Això els ajuda a veure molt bé on van, sobretot quan estan volant per recollir nèctar.
Però no tots els animals hi veuen igual. Les aranyes, per exemple, tenen molts ulls, però només veuen llums i ombres. No veuen en color, però poden veure les coses des de més perspectives, cosa que els ajuda molt! Algunes aranyes fins i tot viuen a les coves i no necessiten la vista com els altres animals.
Una altra curiositat és que alguns animals, com la tonyina, el tauró, les granotes o algunes serps, tenen un tercer ull al cap! Aquest ull els ajuda a orientar-se i saber si és de dia o de nit, a més de ser com una brúixola.
Sabies que els maies, fa molts anys, creien que els primers humans tenien tres ulls?
Un ull per veure el món exterior, un altre per veure l’interior de nosaltres mateixos i entendre com ens sentim, i un tercer ull al mig del front que servia per veure la bellesa de la vida i tot el que no es veu a simple vista.
Segons els maies, per ser feliç, cal tenir un equilibri entre els tres ulls. Això vol dir que has de veure’t a tu mateix i els altres al mateix temps i ser capaç de connectar-te amb el teu interior, l’univers i les altres persones!
Espero que t’hagin agradat aquestes curiositats sobre la visió.
Ens veiem!
Ratolí de les dents