Coneixent l´interès que alguns dels nostres lectors tenen per les aventures d´en Gorri, avui ja modestament famós per haver estat publicat algun dels episodis de la seva vida, ens ha semblat propi fer-los arribar un breu resum de la seva biografia, desitjant donar més informació sobre aquest excepcional gos, i esperant poder difondre d´altres fragments del seu diari en properes edicions. Qui li havia de dir a en Gorri que, després de més de vint anys de la seva mort, centenars de persones podrien conèixer les seves aventures gràcies a aquesta important publicació de Sant Feliu de Guíxols!
RESUM BIOGRÀFIC D´EN GORRI DE CAN MATEU. El pare del nostre biografiat va néixer a l´Europa central, en un lloc qualsevol d´Alemanya, i en un temps trist de la seva història, la segona guerra europea que acabà essent mundial, i que ja feia mesos que repicava amb el tam tam de la mort, com diu Balzac en el seu famós llibre Le cousin Pons. Com a bon i autèntic "pastor alemany", va seguir el destí de la seva pàtria. Ja de menut va enrolar-se en aquell exèrcit imparable amb el que va travessar França, i va venir a parar als mateixos peus dels Pirineus, a les terres franceses veïnes al nostre Ripollès. Res d´estrany que un gos tan ben plantat com devia ser tingués variades aventures galants amb les gosses d´aquelles contrades, i que una sang tan disciplinada es barrejés amb la d´una gossa per ell tan exòtica i interessant com la del nostre gos d´atura català, i que fruit d´aquesta unió en sortís un "bordegàs" amb qualitats tan extraordinàries com les del nostre estimat Gorri Rin-Tin-Tin i Franch. De la seva infància en tenim poques notícies, fins que arribem a localitzar-lo en la capital d´aquesta exuberant comarca, on hi passa unes setmanes. L´estada d´en Gorri a Banyoles va ser curta i poc agradable. Allotjat en un petit magatzem que servia de garaig d´un cotxe, mancat de llibertat, amb l´olor estranya dels carburants i espantat al vespre per la llum dels fanals del que per a ell era un estrany artefacte. Fins que un bon dia, el seu amo "de pas" va decidir portar-lo a Can Mateu. Era una tarda de primavera i pel Gorri un dia ben memorable de la seva interessant vida; mig espantat encara i marejat del viatge mirava a un cantó i a un altre. El seu rostre es feia cada vegada més brillant, era evident que el que veia li agradava. El canvi d´ambient li era favorable. Al cap d´una estoneta va començar-se a moure i a córrer per uns frondosos camps que envoltaven la senzilla i mig ensorrada casa. Havia canviat de domicili, prenia possessió d´un territori que va ésser l´escenari de tantes divertides i amoroses gestes en el curs de la seva vida, i que ha omplert la meva de records inoblidables de la vida a pagès. La formació d´en Gorri va ser tranquil.la i harmoniosa alhora que salvatge, com la Vall del Revardit, amb les seves planures fèrtils i suaus, i les seves bagues inaccessibles i abruptes. Es va anar formant poc a poc, com una estalactita. Les primeres setmanes després d´haver arribat, feia llargues sortides de bon matí travessant el riu cap a Vilert, i fins a arribar a les fondàries de Rocacorba, tornant a casa cansat i moll, quan el sol ja feia ombres. A la nit ens podíem sentir la respiració l´un a l´altre; el record de veure´ns ben acompanyats feia que el nostre descans fos efectiu. Al matí, per molt aviat que em llevés, el Gorri ja havia anat pe les seves. El Gorri tenia poca relació amb els gossos veïns de Can Magot, ja que en el temps que Can Mateu havia estat abandonat, feien d´"okupes", creient-se ser ells els amos i nosaltres els intrusos, però això durà poc: en quant el Gorri va adonar-se que ell era el senyor d´aquell indret, i després de limitar el seu territori, va acabar essent perillós per un altre gos acostar-se a la masia. Una de tantes aventures succeïdes a Can Mateu que demostren el servei que pot arribar a fer un gos en una casa us la voldria explicar. Era la tardor, a principis d´hivern. Havia arribat el vespre, plovia a bots i barrals. Feia estona que mig dormíem a la vora del foc, en aquell menjador mal enfustat per deixar passar l´aire que quan hi havia vaques a la quadra de baix, pujava calent. Gaudíem del capvespre, obsequi d´una jornada normal de fatigues. De sobte, un crit a baix, a l´entrada, i sense tenir temps de dir "Qui hi ha ?", el Gorri ja era al pas de la porta, barrant l´entrada a un homenàs xop fins el moll de l´os, de més aviat mal aspecte. A casa, al lloc on hi havia d´haver la porta -resulta que feia temps que la volia arreglar i la tenia en alguna cambra dels mals endreços- es podia dir que, com feien en algunes cases humils, tancàvem amb una feixina. Després de tranquil.litzar-lo, el Gorri quedà quiet al meu costat. Vaig acceptar poc convençut les explicacions d´aquell estrany personatge i sense cap por per la meva seguretat personal, doncs tenia un guardaespatlles de tota confiança, vaig permetre que entrés i que pujés a la nostra cuina. Després d´haver-se canviat de roba amb unes mudes que li vaig donar, i d´haver-se escalfat una mica, va arribar l´hora de sopar, que tot plegat li feia bona falta. Vàrem sopar en harmonia, i en "Silvestre", nom que podia tenir aquell gegant, fins i tot va rentar els plats i va donar la pitança al Gorri. En arribar l´hora d´anar a dormir, després d´assegurar-me que hi hagués llenya per a tota la nit, doncs en Silvestre es quedaria a dormir a l´escó, li vaig dir que anés al lavabo a sota la figuera, i que de tornada es preparés el jaç, i es quedés a la cuina fins demà dematí, sense moure´s d´allà. Sigui com sigui, o em va entendre malament o hi havia per part seva mala intenció,va deixar de complir allò convingut i va sortir de la cuina. Prop de les tres de la matinada, els crits d´en Gorri varen despertar-me. Vaig sortir d´una revolada de la cambra, i amb la llum de la llanterna vaig poder veure el gran espectacle: en un racó de la sala en Silvestre restava quiet i tremolós, blanc com un paper de fumar, retingut per les dents punxegudes d´en Gorri.
