Diari d´en Gorri. Cartes des del cel.

Gràcies a l´efectiva col.laboració d´una escriptora de Sant Feliu, part de la història dels meus gossos ha pogut ser coneguda pels lectors d´aquesta revista, en haver-se publicat, des de Nadal de 2001, fragments del “Diari d´en Gorri”, una petita biografia seva i alguna de les “Cartes des del cel “. L´objectiu de la difusió d´aquests textos és la millora de vida dels nostres “germanets”, els animals de companyia.
En el Diari d´en Gorri s´intenten explicar les peripècies d´un gos viscudes amb el seu amo, en una casa abandonada, sota la muntanya de Rocacorba, al costat del riu Revardit.
Pel fragment de la seva biografia coneixem també el seu pare: un pastor alemany que durant la segona guerra mundial va seguir l´exèrcit del seu país fins a la frontera catalana.
En les “Cartes des del cel” es voldria donar consol a aquells que ploren la manca dels seus amics incondicionals, remarcant el disgust de la gent menuda davant un fet tan trist, i aquella mainada que vulgui escriure una carta als seus amics estimats, amb l´esperança que des d´allà on es troben puguin arribar a llegir-la, pot escriure a l´Ambaixada de la Residència Canina Celestial a l´adreça de correu electrònic anna@annajurado.com

En darrer lloc, desitjo dedicar un reconeixement a tothom qui ha ajudat a donar vida a aquests escrits, i d´una manera especial al personal i direcció del setmanari Àncora per haver-ne fet la seva difusió.

Santiago Franch Juandó

Estimat Gorri:
Suposo que estàs bé i molt enfeinat. Aquests dies t´envejo una miqueta ja que des d´aquí dalt deus veure unes sortides i unes postes de sol meravelloses. El setembre és el meu mes preferit, els dies són clars, nítids, el cel és més blau que mai i el sol que encara transmet escalfor és rodó i d´un groc intens.
T´escric per saber com estàs i com et va tot, i per preguntar-te sobre el meu gat.
Sóc una noia d´un poblet molt bonic, bastant a prop de Girona, on hi ha un estany preciós que té forma de vuit. Segur que tu des d´aquí dalt el deus veure molt millor que nosaltres.
Doncs com et deia…, a mi m´agraden molt i molt els animals, especialment aquells que en l´època egípcia eren considerats com uns déus i que vivien com uns privilegiats: els gats. Des de molt petita ja en tenia: de grans, petits, blancs, tigrats, simpàtics, negres, rossets, peluts, de “tutti colori “… Me´ls he estimat molt a tots, però n´hi havia un que per a mi era el més valent, simpàtic, intel.ligent i bo. Aquest fantàstic ésser es deia Faibel, era bastant gran i tot de color blanc, llevat del musell, les orelletes i la punta de la cua, que eren d´un taronja molt pàl.lid. Una de les coses més boniques que tenia eren els ulls, uns ulls que mai he vist en cap altre gat; eren d´un blau cel molt i molt clar. Em feien pensar en el mar, i sobretot en aquells cels tant i tant blaus en els que no s´hi veu cap núvol, potser per això m´agraden tant els cels el mes de setembre. De segur que ja saps de qui t´estic parlant, ja que aquests ulls són únics.
No era un gat massa xerraire, però potser per aquí dalt has sentit parlar d´un gat que ja des de molt petit va sortir a la primera plana d´una revista molt important. Quasi mai parlava, però noi, això si, no parava mai de dir que era un gatet prodigi i que no qualsevol pot aparèixer en una revista tan prestigiosa. Però segur que no explica el perquè d´aquest fantàstic esdeveniment. Doncs resulta que el van considerar el gat més simpàtic i divertit de tots, ja que en la fotografia apareixia assegut damunt d´una peixera amb peixets de color taronja i era incapaç de caçar-ne cap. Gràcies a Déu que no se li van pujar els fums al cap!
Amic Gorri, espero que amb tot això que t´he explicat ja sàpigues de quin felí t´estic parlant. Pensa també que Faibel no és un nom gaire comú en el meu poble, i podria ésser l´únic.
M´agradaria que em diguessis com es troba, si menja tant com abans, si encara miola estrepitosament quan vol aconseguir alguna cosa, si ha trobat alguna companya sentimental –que no m´estranyaria-, si és feliç, i sobretot si encara té aquella mirada en la que s´hi reflecteixen tots aquells cels que havíem mirat junts i en la que si t´hi mires et sentiràs lliure i feliç per sempre.

Elisenda Durall.

Setmanari Àncora, 18 de desembre de 2003.