Estimadíssim amo nostre: Com et deia ja fa dies en la meva carta, et torno a escriure per explicar-te amb detall quelcom del que és la nostra vida en aquesta Residència Celestial. Et deia que la Viola és l´encarregada responsable dels gossets petits acabats de néixer o que tenen pocs dies, i que els ha mancat el necessari per seguir vivint en el teu món o que els han acomiadat de mala manera. ¿Tu et pots imaginar, estimadíssim amo nostre, amb quin afecte rep aquestes criatures, ella que va ésser tan bona mare? Tots els que arriben els tracta com si fossin fills seus. Quins petons i quines abraçades!
Però renoi!, són tants els que arriben que l´espai es fa insuficient, i fins ara aquest era el problema. Però com que aquí cada problema té la seva solució positiva, per tal de deixar lloc per als altres, els que ja estan nets i petonejats i en quant tenen els ulls oberts els surten a sobre l´esquena unes aletes que els fan aptes per aixecar el vol. Sàpigues que després d´aquesta metamorfosi, quan ja poden volar, en diguem “gossells”, i que quan tenen ja una mica de pràctica, fan veritables “virgueries”amb les seves acrobàcies, i a vegades volen tan baix que arriben a fer caure les solfes del Duch quan dirigeix l´orquestra. Ara se´ls ha ocorregut pintar-se les ales de colors diferents; uns les tenen grogues, d´altres vermelles o verdes, i d´aquesta manera, en posar-se uns al costat dels altres representen les diferents banderes dels països. I així, el Duch, en veure´ls venir fent la bandera francesa dirigeix l´orquestra i toquen la Marsellesa, i si amb la combinació dels colors de les seves ales el Duch veu la nostra senyera, amb llàgrimes als ulls fa tocar el Cant dels Ocells o el Virolai. Sàpigues que, com et deia, aquí tots som iguals; malgrat això, hi ha un sector de la nostra comunitat que és considerat amb molta més estima i respecte per tothom. És el grup format pels gossos que, havent format part d´una família i essent tan ben tractats i estimats sobretot per la gent menuda de la casa, un mal dia i per causes incomprensibles, els seus amos els deixaren abandonats lluny de la seva llar. Quan penso en el sofriment que nosaltres passàvem quan per motius dels teus viatges ens deixaves sols a Can Mateu, i que estàvem sense veure´t dies i a vegades setmanes, i quines nits tan llargues sense sentir els teus ronquets, i quins dies tan avorrits sense les teves manyagues i a vegades els teus reganys!
P.S. Ja fa temps que es troba amb nosaltres un gos blanc i negre que diu que et coneixia, per l´amistat que tens amb la seva mestressa. És un gos molt bonic; s´ha fet popular per la seva simpatia i perquè va viure al mateix poble que tu. Ens explica que va estar molt malalt i que van fer grans sacrificis per voler curar-lo. Aquest és un gossàs grassonet i brillant, fort com un roure. Quan anem a jugar, si es posa a córrer i el volem seguir ens deixa enrere a tots els de la Residència. Em recomana que li diguis a la seva mestressa que l´estima més que mai, que desitja tornar-la a veure, a ella i a la resta de la família, però que no tinguin pressa, que ell aquí s´hi troba molt bé.
