Des de fa dies, a la que comença a fosquejar, l´amo surt de casa decidit i es queda parat al mig de l´era mirant el cel. Jo, que a aquella hora ja he fet el primer son, m´hi acosto amb parsimònia i m´assec al seu costat. Reconec que, encara que a vegades tingui el seu mal geni, allà on estic més bé és al seu costat, sobretot quan arrel d´una bona notícia o d´una visita esperada, melindrós i fent-me carícies i apretant el meu cap prop de la meva cara, sento que em diu: “Gorri, rei, fill meu, ¿estàs content de mi?
I quan el veig tan emocionat, de no tenir jo el pèl tan llarg se´ m veuria la pell de gallina, i entre mi penso: “quina sort que has tingut de venir a parar a Can Mateu, que això, ni els gossos de la reina d´Anglaterra!” Ell voldria que jo veiés, també, aquestes coses tan boniques que diu que veu. Les estrelles, massa que les vaig veure una vegada. Encara me´ n recordo d´aquell dia que vaig agafar l´ànec petit. Les súpliques i excuses varen ser inútils; encara sembla que sento els seus crits i la fressa de la vergassada sobre les meves espatlles. Res d´estrany que ara jo tingui tan poc interès pel que en diu astronomia, que consisteix en veure les estrelles. En canvi, ell sí que gaudeix de mirar-les, i vol conèixer els seus noms i els dibuixos que formen entre elles, que en diuen constel.lacions. I va i ve, i puja i baixa, i consulta papers, mapes i diaris. I amb l´ ajut d´un rar enginy, camallarg i d´un sol ull, diu que veu el gegant Orió amb una espasa i amb els braços oberts, i una llebre i dos gossos als seus peus. Us imagineu que mirant al cel, jo veiés dos gossos, una llebre i un gegant? Quin concert tota la nit!
