Tornant de Girona anàrem per feina doncs des de fa pocs dies m´he convertit en col.laborador de la indústria “DETERGENTES ORGÁNICOS”, i d´aquesta manera ajudo una mica l´amo. Porto els bidons de cinc litres buits, i espereu-vos ... fins plens i tot, i sabeu que cadascun d´ells pesa més de 5 kilos, que equival a dir una cinquena part del que jo pesava quan vaig arribar a Can Mateu ara ja fa mig any. Bé, doncs tornant-hi, quan anavem cap a caseta, després d´haver repartit producte detergent, tot just sortint de Girona varem veure una parella que esperava al costat de la carretera. Sembla que l´amo senti de nas a la gent amable. Només de parar, la noia va fixar-se en nosaltres, l “Bicholín” i jo, i exclamava tot seguit: -“What a nice dogs!”- , que es veu que vol dir - “Quins gossos tan macos!”- Jo, encara que entenia poc el que em deia, vaig poguer comprendre amb la seva mirada a través d´uns ulls grossos, clars i una mica desviats (vull dir que era el que en diuen una mica guenya) que ens estimaven. El que fos una mica guenya, encara va agradar-me més, doncs al mateix temps que em mirava a mi també mirava el petit de la colla, que com sabeu, pobret, està perdut i es veu que enyora el seu amo, que suposem era un vailet com ell, i de ben segur que també el troba a faltar. Renoi, quina gent més carinyosa que corre pel món! Quan veig gent d´aquesta mena penso: “I què caram hi fa l´amo sol a Can Mateu?” La noia, que tenia les mans fines i boniques – encara que un ull posat en cadascun de nosaltres- va dedicar-se d´una manera especial al nostre vailet. “Oh, what a nice baby dog!” I petó va i petó ve, que tant l´amo com jo ensalivàvem, i alçant-lo i cloent-lo entre els seus braços i pits, que encara que anés vestida de noi, se li notava que era femella com la Viola, vàrem entrar tots plegats en un establiment que hi havia davant del cotxe. També m´hauria agradat a mi que m´hagués fet aquests compliments, però us imagineu una noia com ella amb un gossàs com jo a coll? Quina vergonya, quin embaràs i quin pès! Ell, amb la barba roja, del color del pèl de les meves potes quan era petit, els cabells molt llargs, prim i molt simpàtic. Pobrets! Es veu que venien del país dels moros i, com és corrent en aquelles terres, els varen robar i varen tenir problemes: doncs cap a Can Mateu hi falta gent! Aviat hi vàrem ser. En arribar, tot van ser exclamacions, sobretot per part d´ella, i encara que no comprenia pas tot el que deia, vaig entendre, amb l´expressió de la seva cara, que deia coses boniques de Can Mateu i dels seus voltants, i que li agradava molt haver vingut. Després d´haver fet el passeig de costum quan venen forasters, és a dir, un volt pel costat del Revardit fins a la font i després pels horts sobre la casa, vàrem entrar a la casa per escalfar-nos una mica i preparar el sopar. I precisament va ser l´Annie la que va voler preparar-lo amb l´ajut del seu amic. L´amo i nosaltres només havíem de mirar, esperar, ensalivar i veure què en sortiria de les mans d´una gent que venia de tan lluny.
Diari d´un gos llop. Can Mateu de Revardit, any 1974.
