Durant els deu anys de la vida de´n Gorri a Can Mateu de Revardit podríem explicar anècdotes de l´alçada d´un campanar. Vaig tenir temps d´ensenyar-li el més indispensable que, per cert, em va costar ben poc: “seu”, “estigues quiet aquí”, “dóna´m la pota”, “ara l´altra”. El feia seure, li posava un mocador al costat i m´apartava, i quan el cridava de lluny “vine Gorri” ell començava a moure´s cap a mi sense el mocador, i quan li deia “Gorri, el mocador” reculava, agafava el mocador i venia a posar-lo a la meva mà. Quan li deia: “Gorri, anem a la font, tot decidit, pujava a la cuina a buscar la garrafa de plàstic buida i tot davant meu anava a la font que hi havia a l´altre costat del Revardit. Tot just jo havia omplert i tapat la garrafa, ell ja sabia la seva obligació: tornar-la a la cuina. Allà m´esperava i em mirava content com dient que ja havia complert. Les eines de treballar a l´hort també era ell l´encarregat de portar-les.
El que li agradava poc era quan li deia: “Gorri,a rentar la cara!” Abaixava les orelles amb aire submís i es posava davant d´un rajolí d´aigua que manava al costat de l´alzina grossa, esperant que jo li rentés la cara.
A l´estiu teníem moltes visites a Can Mateu, sobretot d´estrangers. Un dia, mentre estava parlant amb uns senyors referent a les proeses del meu amic gos, els explicava que cada dia als vespres, a l´hora de sopar, quan deia “Gorri, vés a buscar el cassó”, que era l´atuell on posava el seu menjar, i que era a l´entrada on hi tenia el seu jaç, diligent com sempre anava a buscar-lo, estalviant-me una grossa molèstia per la manca de llum. Doncs bé, així estàvem parlant amb aquella gent, que se´ns presenta en Gorri al mig de nosaltres amb el cassó a la boca, com per confirmar la veracitat de les meves paraules. Semblava que se li notava amb la cara la satisfacció que sentia, quan podia fer un servei o ajudar de la seva manera.
Una vegada, amb la idea de poder traginar llenya vaig fer un rudimentari carretó. Era admirable veure´l tan content, fent de “burret”, i si alguna criatura s´atrevia a pujar-hi per en Gorri allò ja era el màxim.
Els últims temps de la vida d´en Gorri varen ser de gran tristesa. Desplaçat del seu lloc com a cap de la colla pel seu propi fill, després d´una baralla en la que fou greument ferit, restava sol i impotent.Fins que un dia al matí el vaig trobar prop de la casa en l´arbreda, immòbil i fred, justament damunt el lloc on era enterrada la Viola, la seva parella estimada.
