Crec que ara entenc, en una petita mesura, per què els budistes fan pelegrinatges a les muntanyes. El viatge és de per si part de la tècnica amb la qual se cerca el déu. És un viatge cap el fet d´ésser; perquè a mesura que penetro més profundament en la vida de la muntanya, també penetro en la meva. Durant una hora em trobo més enllà del desig. No és èxtasi, aquell salt fora d´un mateix que fa que l´home sigui com un déu. No estic fora de mi, sino dins meu. Sóc. Conèixer el que és Ésser, aquesta és la gràcia última que la muntanya ens concedeix. (...)
El vol de l´àguila (...)La gran espiral que traça durant l´ascensió, elevant-se en lenta simetria un cercle darrere l´altre, té en el seu moviment tota l´amplitud de l´espai. I un cop s´ha enlairat fins el punt màxim de la giragonsa, continua amb el vol pla, recte, net i suau, fins on el pot seguir la vista i més enllà. Gairebé no mou les ales, potser de tant en tant fa un aleteig mandrós, com el ciclista que roda per un pendent suau i empeny els pedals un parell de vegades. (...)
La presència d´una altra persona no distreu sino que accentua el silenci, si l´altre és el company de muntanya adequat. El company de muntanya ideal és aquell la identitat del qual es fon amb l´entorn, igual com sents que ho fa la teva. (...) Però sovint la muntanya es dóna més completament quan no tinc destinació, quan no arribo a cap lloc concret, sino que simplement hi he anat per estar amb la muntanya, com quan visites un amic sense cap altra intenció que estar amb ell. (...)