Eduard Miró i Saladrigas (Barcelona, 1959), poeta, mestre, rapsoda i dinamitzador cultural ha publicat recentment el seu darrer recull de poemes Morir d´amor a Tavertet, al capvespre (Publicacions de l´Abadia de Montserrat). El llibre s´acompanya d´un CD amb setze peces musicades alhora que incorpora diverses fotografies. El passat mes de març es va fer la presentació del poemari a Girona amb la lectura d´Imma Morente i Enric Costa; la música va ser a càrrec del pianista Salvador Pané, el cantautor Josep Meseguer i les cantants Núria Pradas i Mariel Alende. Una part de l´import del llibre anirà destinada als nens i nenes discapacitats que la Fundació Vicenç Ferrer té a Anantapur.
El llibre està format per un recull de poesies, fotografies, poemes dedicats, peces musicades, cartes d´amics–com les de l´inici del poemari, que són de l´Abat de Montserrat Cassià Maria Just o de Raimon Pannikar- i del propi poeta i traduccions de poemes al castellà, al txec, a l´anglès i al portuguès. La varietat formal amb acròstics o poemes rimats, així com l´extensió tan variada dels poemes ens donen una visió més extensa de la capacitat poètica de l´autor, que el porta a la construcció d´un vers lliure, on es dóna més importància al contingut que a la forma, tot i que en aquest llibre hi ha més rima que en els seus anteriors per tal de potenciar el ritme i ajudar en la composició musical i en la rapsòdia. Pel que fa a les músiques, hi podem trobar diversos estils: romàntic, jazz, bossa nova, havanera, vals, música clàssica o de cantautor. És amb aquesta versatilitat que es vol sorprendre el lector a cada pàgina, a cada melodia.
Com deia el Dr. Josep Romeu i Figueras en el pròleg del seu llibre Perfum de silenci(1997), “la poesia de Miró s´emmarcaria dins la “poesia del silenci” i es definiria com una meditació del poeta a mitja veu”. Es tracta d´una poesia sorgida de forma espontània i per inspiració immediata, només a partir d´un instant, d´una imatge, d´un vers, d´una idea o d´una paraula. Morir d´amor a Tavertet, al capvespre segueix la mateixa línia de relació de l´home amb Déu que l´ anterior recull de poemes Perfum de silenci, en el qual es buscava un diàleg amb Déu a través de la natura o de la vida diària: “Vull que la meva poesia sigui una porta oberta cap a la transcendència. Aquesta bellesa que ens porta a Déu és el concepte de l´ “immensisme” que ja vaig encetar en el meu llibre Perfum de Silenci: la perplexitat de l´home davant la grandesa inabastable de l´Univers, que evoca l´Absolut, l´arquitectura avantguardista d´aquesta immensitat. El poeta David Jou, quan va presentar el meu llibre Perfum de Silenci, destacava l´atenció especial que adquireix la Paraula des de la transcendència que l´il.lumina i el Silenci, que és descrit en una triple dimensió: el silenci del místic, que es buida de si mateix perquè Déu li ompli del tot aquesta buidor, el silenci com a actitud conscient davant del dolor humà -un silenci que calla per poder comprendre millor- i el silenci de Déu, silenci davant la paraula de Déu que triga a arribar, però que gairebé sempre lliura una resposta. Penso que gràcies a l´observació de les meravelles que ens envolten, a l´interiorització i a la reflexió cerquem Déu. Raimon Panikkar parlava de la meditació en dues direccions, com a força centrífuga i centrípeta, és a dir, la que el poeta fa de dins cap enfora i a l´inrevés.
El llibre es distribueix en cinc apartats o temàtiques: l´Immensisme, el Transcendent, la Tendresa, l´Humà i l´Amistat, perquè es pot morir d´amor pel medi ambient, per Déu, per la parella, pel proïsme o per l´amic. Es tracta d´una mort simbòlica, però que de vegades hi podem deixar la pell amb l´esforç i la tenacitat que suposa ajudar algú.
La majoria de poemes han estat escrits gràcies al silenci de Tavertet i a l´observació continuada dels paisatges, de les seves llums... Com diu salvador Pané en el pròleg al llibre, Eduard Miró és “un escultor de versos, un radiòleg de sentiments i un fotògraf estròfic”.
“Jo diría que la meva poesia és com el gran angular de l´objectiu d´una càmera fotogràfica, com un gran finestral perquè el lector capti tota l´essència dels meus versos i es captivi de l´espectacle que m´ha impressionat i que ha donat aquesta gran dosi d´oxigen a la meva ànima. Intento que el lector es nodreixi dels perfums, dels colors, en definitiva, de tot allò que pot ser perceptible pels sentits, i que això li permeti adquirir una nova dimensió espiritual”.
