L´arribada a la península del Sinaí, que es troba en terres egípcies a la frontera entre el continent asiàtic i l´africà, transcorre entre l´atordiment del viatge en avió –prop de sis hores havent fet escala a Roma- i el nerviosisme del compte enrere, que ens portarà a aprofitar el temps al màxim per gaudir d´aquest món nou, insòlit, que aquests darrers mesos ens ha arribat en forma de les espectaculars fotografies i hiperbòliques paraules que apareixen a les guies turístiques d´aquesta zona d´Egipte.
Un autobús ens recull a l´Aeroport Internacional de Sharm el Sheikh i després de passar per les formalitats d´equipatge i de mostra de documentació arribem ja entrada la nit a l´hotel que ha d´acollir-nos els propers set dies. El nou i luxós edifici, que defuig la fosca amb l´extraordinària llum que emana, accentúa la foscor del que pugui haver-hi als voltants en aquesta zona desèrtica del Mar Roig. Ja a l´habitació de l´hotel, des de la petita terrassa que ha de servir-nos de mirador, ens arriba la lleugera remor d´una mar que haurem de descobrir l´endemà, quan la claror del sol inundi els fons envaïts de coralls i il.lumini la sorra blanca de les platges que ressegueixen la costa d´aquesta península que prèn el seu nom de les muntanyes del Sinaí.
Ens despertem aviat l´endemà de bon matí. El restaurant de l´hotel ens espera amb un esmorzar on es poden provar tots els plats típics de la zona: te, sucs de fruites, tot tipus d´amanides de fruites i verdures, i fins i tot plats cuinats molt el.laborats. Però ens prenem només el cafè amb llet amb pa torrat i correm a capbussar-nos en aquesta mar que és nova per a nosaltres.
Només d´entrar a l´aigua descobrim l´univers aquàtic que es desplega davant nostre: tot un món habitat per milers d´espècies de flora i fauna amagat sota les encalmades aigües. Immersos dins aquesta irrealitat ens anem submergint avall per percebre com la llum del sol travessa l´aigua transparent i arriba a il.luminar un fons que té tots els colors, com en aquells somnis poc comuns en què els colors són més vius que mai. Absolutament tot ens sorprèn: l´escalfor i la calma de l´aigua-sabem que estem submergits en una de les mars més salades del món-; la diversitat de l´ escull coral.lí que fa d´escenari a la gran quantitat de bancs de peixos que ens envolten, de totes mides i espècies, algunes úniques a la zona. Peixos de tots colors que es mouen entre algues, coralls i anèmones, ens passen a tocar, tan impassibles que semblen acostumats a la presència del visitant. Amb una mica de sort, podem contemplar l´excepcional bellesa del peix lleó, -que diuen que és verinós-i, més accessibles a la vista de tothom, surten a escena el peix globus, el peix àngel i d´altres peixos petits i de formes insòlites, de colors llampants i alguns d´un blau florescent, que apareixen davant la nostra incredulitat: circulen davant les nostres màscares dos peixos com dues barres de pa, amb tanta parsimònia que podríem arribar a tocar-los.
Després d´haver disposat de vint-i-quatre hores per fer-nos a la idea d´on ens trobem, el dia següent, de matinada, visitem el parc natural de Ras Mohammed, nom que indica la forma geogràfica de cap “Ras” de Mohammed, a sis kilòmetres de Sharm el Sheikh, situat just a l´extrem inferior del triangle que conforma la península del Sinaí i declarat parc nacional des de l´any 1989, així com un dels centres de busseig més importants del món.
En arribar a Ras Mohammed, el guia ens fa mirar per la finestra per poder contemplar just a l´entrada de la ciutat el que ens sembla un extrany conjunt de pedres situat a un costat de la mateixa carretera, i que forma en lletres gegants i en àrab la frase clau de l´islam:”Al.là és l´únic Déu”. Al llarg de la carretera hem anat trobant alguna construcció feta de roca i en forma de piràmide, com a monument funerari a la mort d´algú que ha estat important en aquestes terres.
Pugem a un mirador natural, una muntanya de roca que dóna al mar, lloc idoni per contemplar l´horitzó i percebre subtilment en la llunyania les costes asiàtiques del golf d´Aqaba, i el país veí, l´Aràbia Saudita, ja que ens trobem en un punt on conflueixen dos continents: l´Àfrica i l´Àsia.
En entrar a la zona del parc natural, ens impacta l´aridesa del terreny, acostumats com estem a la verdor que vesteix els parcs naturals a la nostra terra, però tractant-se d´un hàbitat del desert, no és d´estranyar que l´ única verdor la constitueixin els manglars, una de les poques plantes que poden arribar a viure en aquesta zona –juntament amb algunes escasses acàcies- degut al seu sistema d´arrels aèries que viuen a dins el fang i cobertes d´aigua, que, un cop filtrada la sal de l´aigua li proporciona a la planta l´aliment i l´oxigen que li és necessari.
Aprofitant els pocs minuts que queden per arribar a lloc, l´Ashraf, el guia, ens explica la llegenda de la llacuna màgica, molt propera a aquesta zona, que parla del poder màgic de l´aigua: la dona que vol trobar marit ha de banyar-se a les aigües d´aquest llac, i abans de què passi un any arribarà a casar-se.
Fem una parada per contemplar el desert de roca i ens fem les fotos pertinents en el buit, en un desèrtic paisatge de terra, roca, sorra i pedres. Tornem a la carretera, a la monotonia del paisatge i, aprofitant l´abundància de pedreres, ens sobta el recurs ecològic de fer ús de les pedres del desert per delimitar els marges de la via que no ha de travessar el vehicle.
Realitzem una nova immersió per admirar una altra franja de barrera coral.lina, també impressionant, que es troba entre els esculls de corall més coneguts d´aquesta zona. Les aigües hi són transparents com el vidre i en submergir-nos entrem en una cortina argentada, on els ratjos del sol fan brillar les escates de milers de peixos, que aquí i allà ens envolten amb les seves armadures de metall lluent.
Abans de submergir-nos, el nostre guia, l´Ashraf, ens adverteix que anem amb compte de no tocar el corall vermell també anomenat “corall de foc” ja que, tal com el seu nom indica, és urticant, i a més ens avisa que en aquesta zona hi ha taurons, i de variades espècies, però que en principi són inofensius -en aquests moments no sabem si parla seriosament, però l´expressió del seu rostre bé ens ho sembla-. Això fa que la immersió en aquestes aigües egípcies sigui cada vegada més emocionant i impactant.
Dahab és una ciutat situada a uns noranta-cinc quilòmetres al nord de Sharm el Sheikh i 8 quilòmetres més al nord, també en el Golf d´Aqaba, es troba el Blue Hole, una cova vertical submarina de 100 metres de profunditat, tots dos punts importants de busseig de la zona.
Dahab, que traduït de l´àrab vol dir “ciutat d´or”, nom que podria fer referència a les seves platges de sorres brillants i daurades, o també es diu que per la presència en aquestes aigües d´un peix daurat que brilla en la nit, amb la capacitat de fer que apareguin dins l´aigua tot de guspires daurades.
Ens capbussem en el famós mercat de la ciutat i nedem pels laberíntics i inacabables carrers on es concentren nombroses parades d´artesania autòctona. El nostre guia ens adverteix que quan entrem a les botigues ens iniciem en l´art del regateig. El primer cop es fa estrany, sembla difícil i tens la impressió que sempre hi surts perdent, però a mesura que el preu dels productes es va encarint i l´afalac del mercader s´accentúa, donem el primer pas i llavors ja no sembla tan difícil, encara que acabes marxant de la botiga amb la ingrata sensació que has estafat el venedor, tot i que d´entrada ja ha fet una oferta al teu company de viatge per intercanviar-te per tres-cents camells, que, tot i que són molts, no hi ha massa perill, si de tornada a casa no sabria què fer-ne ni on encabir-los; sobten també les subtils tècniques de venda que aprofiten el caire despistat del turista, - si t´interesses per una peça de roba, abans que te n´adonis ja tens el cap embolicat amb un aparatós turbant a l´ autèntic estil beduí i en uns segons el teu retrat ja és a la memòria de la teva càmera, que en mans del mercader serà la seva garantia que compraràs qualsevol cosa per compensar "tanta amabilitat" -.
Avançant pels carrers d´aquesta preuada ciutat d´or, pels vius colors de parades d´estores de totes mides, de ceràmiques i vidres artesans, d´utensilis decoratius i vistosos, com les anomenades “shishas” o pipes d´aigua, de figures negres de basalt, piràmides de vidre i de mineral del Sinaí, sobressurt el rètol d´un cafè internet, on hi ha asseguda l´ única dona que hem vist en aquesta ciutat, quedant-nos clar que la dona no forma part en aquestes terres de la vida comercial, que és qui regeix a casa, al costat de la família. Segueixen botigues de joies exòtiques i de pells i cuirs el.laborats, d´espècies, tes i exòtics perfums presentats en riques ampolles de vidres de colors, parades carregades amb tot tipus de gènere que es van succeïnt al llarg dels carrers de la ciutat, totes formant part d´un conjunt de gran encant.
A prop de les voreres hi ha plantats quioscs de begudes –que tenim prohibit tastar pel tema de la potabilitat de l´aigua- meitat de fusta i meitat de vidre, on hi cap tan sols una persona, i escrit a les parets s´hi anuncia “begudes” en àrab i a sota traduït en anglès.
Més tard ens traslladem al Museu del Papir, on es poden adquirir papirs de tot tipus i preus. Passejant per les diverses sales del museu contemplem les atapeïdes parets de nombroses reproduccions de símbols i gravats de la cultura egípcia, imatges que reprodueixen les pintures que s´han trobat a l´interior de les piràmides, havent-hi al final del recorregut la opció d´endur-te´n a casa una bonica fotocòpia d´art piramidal en papir.
Un cop fetes les compres, ens dirigim carregats a l´autobús que ja fa estona que ens espera, però abans de pujar-hi la ciutat ens ofereix la seva última i més preuada sorpresa: de costat a un magatzem de begudes i dissimulada enmig la terra clara es dibuixa la forma d´una senzilla mesquita feta de rajols blancs d´obra vista, de finestres en punxa i coronada per dues torres i una cúpula, d´on es destaquen els fils d´un altaveu situat estratègicament per cridar a l´oració. Amb la idea d´entrar-hi, ens hi acostem i ens aturem a la porta d´entrada, d´on veiem sortir un home vestit amb la túnica de cada dia, amb les mànigues recollides, convidant-nos a entrar-hi amb el gest de descalçar-nos deixant les sabates a l´entrada. Notant als peus el càlid frec de l´estora que cobreix el terra de tot el recinte, avancem en un espai buit, de cuidades parets, il.luminades tan sols per la llum que entra per les escasses finestres que donen al carrer. De seguida ens crida l´atenció una paret pintada amb colors molt vius, que sobressurt del rectangle que conforma la mesquita: es tracta de la “quibla”, que indica la direcció cap on s´ha de dirigir l´oració, la ciutat santa de La Meca. Queda clar que primer construeixen l´edifici i després destaquen la direcció de la Meca allà on es trobi, fent ús en aquest petit indret d´una decoració més accentuada i situant-hi un petit altar.
Sortim encantats d´aquell lloc sagrat, amb la idèntica sensació d´haver estat en qualsevol de les nostres esglésies, llocs de pau i recolliment, i coincidim en què el buit ajuda a concentrar l´atenció cap a l´interior, lluny del recarregament ornamental que caracteritza alguns dels nostres temples.
De nou a la platja de l´hotel a Sharm el Sheikh i recollint els últims records visuals que voldria que em quedessin per sempre a la memòria, veig com surt d´entre la sorra una pedra voluminosa que m´haurà de servir de testimoni del viatge. En un instant, algú es dirigeix a mi de lluny, un policia turístic que és dins una de les garites que envolten l´extensa terrassa de l´hotel. Sense deixar anar la pedra, que ja és dins la meva bossa de platja i recordant l´ advertència de l´Ashraf que no podem endur-nos cap element natural, m´hi acosto de camí cap a l´habitació de l´hotel i ens comuniquem en un anglès bàsic. Pregunta per la meva nacionalitat i per com ha anat l´estada en aquestes terres; de seguida m´explica que es diu Mohammed, i que viu a molts quilòmetres de Sharm el Sheikh. Parla de la seva rutinària feina de vigilant de l´hotel, que disposa de dos dies al mes per visitar la seva família, la dona i un nen de mesos i que aquesta feina els permet a tots tres de viure amb una certa comoditat. Hi ha pendent el tema de la pedra però em pregunta per la meva feina, per la vida al nostre lloc d´origen, per les nostres religions. M´explica a grans trets l´islam, afirma que és una religió que és en essència com totes les altres, una religió de pau i no de guerra, de lleialtat i de confiança, però que s´ha interessat sovint en conèixer d´altres creences, en cadascuna de les quals hi ha trobat quelcom d´interessant. L´islam m´acaba interessant, explicat d´aquesta manera, i deixant de banda els prejudicis que sovint és l´únic que ens arriba. Ens acomiadem i ens desitgem sort, potser fins una altra, i m´allunyo amb una certa recança, pensant que podia haver-li preguntat moltes més coses que no entenc de la seva cultura, sobretot del paper que hi juga la dona, i després d´haver caminat unes passes m´arriba la veu d´en Mohammed que m´avisa que pari atenció, que revisi la pedra perquè sovint hi pot haver a dins un animal viu.
De la Mar Roja me n´he endut aquestes ràpides vivències, la pedra d´en Mohammed, unes quantes cargoles i petxines de mar, i sobretot el desig de conèixer amb més profunditat aquesta cultura, que tot i la distància i els prejudicis que ens separen en tots els àmbits, en el fons em va semblar molt propera i acollidora.
Quan l´avió va agafant alçada, aprofito l´última llum del dia per contemplar des de la petita finestra una ínfima part de la vastitud d´aquest país: el Sinaí i el color ocre de les seves muntanyes, l´extensió inacabable del desert de roca i la plana superfície d´aquesta mar a qui no li manca cap verd ni cap blau, tot i el color que la designa, el roig, que es diu que prové de la tonalitat que adquireixen les aigües a causa de l´abundància d´una alga que quan floreix fa que la mar agafi aquest to vermellós, i sobretot intento memoritzar per sempre el roig de la posta que, reflectit a les muntanyes, ha acabat donant nom a aquesta Mar Roja llegendària.
