Carola Ellenberger Ferrer és nascuda el 1976 a la ciutat de Berna (Suïssa). Va realitzar els seus estudis de primària a Berna i de secundària a Fribourg. Quan tenia 7 anys, es va iniciar en l’estudi del piano. La música, i molt especialment aquest instrument, sempre l’ha fascinat. El que més li agradava fer, encara avui dia, és improvisar melodies.
“Berna ha sigut sempre una ciutat suggestiva i rica en l’ambient cultural. Els meus pares em portaven molt sovint a museus i sales d’exposicions, entre ells el “Kunstmuseum”. En aquelles silencioses sales, va néixer dins meu una fascinació. Es va despertar una vibrant sensibilitat i una percepció de les formes, de les expressions i de les harmonies colorístiques. Em fascinaren fortament les llibertats conceptuals de Paul Klee, la fina pinzellada dels retrats, de les expressions de les cares i dels bodegons, tan realistes, d’Albert Anker. Vaig quedar meravellada davant d’aquelles obres tan plenes de màgia. Sovint, quan tornava a casa, buscava un full i plasmava els meus records, les impressions de les formes i figures que havia contemplat tan delectosament.”
Més endavant, va tenir la sort de poder viatjar sovint a l’estranger i visitar països com Anglaterra, Itàlia, França, Espanya, Àfrica i els Estats Units.
“Descobrir una ciutat o un indret de la naturalesa que mai has vist, encara que sigui un lloc proper, et dóna la sensació de llibertat, d’ aprendre alguna cosa més de la vida. Crec que viatjar és important per conèixer d´altres cultures intentant-te comunicar amb la gent que trobes i conversant obertament. Són moments que et fan canviar conceptes o prejudicis que havien quedat ancorats dintre teu. Tornes a casa enriquida i t´adones que no val la pena de complicar-se la vida amb les petiteses quotidianes.”
El 1995 va marxar de Suïssa i va decidir posar peu a Santa Cruz de Tenerife, a les Illes Canàries, on hi va viure durant cinc anys.
“Des del primer dia de la meva arribada, em feren sentir com si visqués dintre d’una família. Tot aquest amor, conjuntament amb l’afecte i el suport constant del meu marit, van fer que cregués en mi mateixa, reafirmant la meva consciència artística, ajudant-me a obrir una porta cap el món incommesurablement bonic de l’ art. Va ser en aquelles illes on vaig descobrir els contrastos de la llum i les ombres. Em va fascinar la possibilitat de plasmar-ho en una tela.”
“L’any 2000 ens traslladàrem a Sant Feliu de Guíxols. Em va colpir l’encant d’aquesta ciutat i dels seus conciutadans. Des de llavors, l’essència i la llum d’aquest entorn es reflecteixen en les meves pintures. Els meus pinzells intenten traduir en imatges el ressò de la vida que m’envolta. Els meus quadres són estats d’ànim, instantànies de la vida que em motiven. Quan pinto, intento plasmar aquests moments.”
Carola, ens parles de la gran fascinació que t´ha produït la pintura de finals del segle XIX i principis del XX, amb autors tan allunyats estilísticament com Paul Klee o Albert Anker. ¿Podríem emmarcar la teva obra dins un estil pictòric concret, amb unes influències definides?
“No. Lluito per trobar el meu propi camí. Un camí nou i personal.”
¿Quines tècniques i materials pictòrics utilitzes en la composició dels teus quadres?
“M´agrada fer servir tot tipus de materials, inclús a vegades pinto sense haver preparat res per tal de sorprendre´m a mi mateixa. No m´agrada gens pintar sobre un fons neutre, m´inquieta la tela blanca. Sempre he de donar un cert color de base. De vegades, agafo un paper de diari, una pissarra o una fusta, i ja començo a pintar. El collage m´agrada molt: utilitzo tota classe de materials, papers, plàstics, sorra de la platja o vernissos. Tots aquests materials no són més que un pretext per trobar una unió entre la vida i la pintura, entre realitat i art. Hi ha obres que ja des dels primers traços esdevenen especials. Percebo que tot esdevé molt fàcil i espontani, s’obre una via de comunicació entre el motiu i jo mateixa. És el procés de creació.”
¿Pintes sempre seguint una temàtica concreta?
“No segueixo mai un sol tema. Sempre, però, amb la figura humana com a eix central. Em fascina el cos, i sobretot l´ànima humana: els individus amb diferents personalitats i diferents estats d´ànim, o algun tret psicològic que em crida l´atenció. M´agrada el contacte amb la gent, no amb la massa, però sí a un nivell més íntim; m´agrada escoltar, aprendre de la gent, de qualsevol persona. Sempre hi ha molt a aprendre de l´experiència humana.”
L´any 2001 vas guanyar el segon premi de la Primera Biennal Internacional de Dibuix Josep Amat de Sant Feliu de Guíxols amb un dibuix que té al darrera una història molt especial.
“El més important d´aquest dibuix va ser poder transmetre la història que hi ha al darrere. Vaig conèixer el protagonista del retrat, en Paco, quan vivia a Tenerife; sovint passejava per la ciutat i ell era allà: vivia al carrer. Havia sigut metge, tenia una família però ho va perdre tot d´un dia per l´altre. El dia que va morir la seva dona en l´accident de cotxe ell conduïa. Mai no va superar aquest fet i va abandonar-ho tot . Però el més curiós és que en els seus ulls no hi havia desesperació, hi havia com una mena de llum, d´esperança, en contrast amb el seu cos deixat, i el seu posat estripat. Tampoc parlava mai amb ningú, però tenia una mirada molt especial. Mai vaig arribar a parlar-hi. Ell no sabia que havia fet un dibuix seu, no sabia res del quadre. Per això, després de guanyar el premi vaig pensar que ho havia de saber, que m´havia ajudat a guanyar un premi, a crear un dibuix tant expressiu d´ell mateix. Vaig preparar la meitat dels diners del premi per donar-li. Vaig agafar un avió cap a Canàries i em vaig presentar amb una fotografia del dibuix en un dels comerços de la ciutat per preguntar per ell. Em van dir: “Ah, a en Paco el va atropellar un cotxe el dia de Nadal i va morir a l´instant.” Havia arribat tard. Però desitjo que ell ho hagi sabut des d´allà on és. Sempre poso una còpia del dibuix a totes les exposicions que faig, amb un petit escrit explicatiu de la història del dibuix. El més sorprenent per mi és veure la curiositat que desperta aquest dibuix en la gent. Paradoxalment, és un quadre que transmet vida, realitat i emoció.”
“Em considero una pintora d’intimitats silencioses, d’espais quasi sempre habitats per figures humanes subtilment esbotzades en diversos estats d’ànim. Intento trobar una esgrima de ritmes melancòlics tan àgil com espurnejant i sensitiva, creant una atmosfera ambiental de color i llum. Així confereixo a les meves imatges un caràcter místic, com de realitat somniada. L’experiència estètica del món circumdant, la familiaritat amb el motiu, fundada en el contacte de les coses estimades, en el gust per l’inaprehensible de la vida diària, de tot allò que passa desapercebut pel comú dels mortals, es sedimenta lentament, amb un pòsit, als recòndits espais interiors de la meva ànima d’artista i cobra una calidesa, una palpitació i una fragància que transfereixo als meus quadres a cada toc de color, a cada fulgor de llum, a cada traç, i, a la configuració global de cada imatge. Intueixo un nou camí de llibertat conceptual, fugint de la pintura retratística, per anar per un camí en el que la realitat i l’abstacte es barregen d’una manera vigorosa. La pintura és un camí d’expressió, un llenguatge universal sense paraules que pot arribar a tothom.”
Carola, ens parles de la gran fascinació que t´ha produït la pintura de finals del segle XIX i principis del XX, amb autors tan allunyats estilísticament com Paul Klee o Albert Anker. ¿Podríem emmarcar la teva obra dins un estil pictòric concret, amb unes influències definides?
“No. Lluito per trobar el meu propi camí. Un camí nou i personal.”
¿Quines tècniques i materials pictòrics utilitzes en la composició dels teus quadres?
“M´agrada fer servir tot tipus de materials, inclús a vegades pinto sense haver preparat res per tal de sorprendre´m a mi mateixa. No m´agrada gens pintar sobre un fons neutre, m´inquieta la tela blanca. Sempre he de donar un cert color de base. De vegades, agafo un paper de diari, una pissarra o una fusta, i ja començo a pintar. El collage m´agrada molt: utilitzo tota classe de materials, papers, plàstics, sorra de la platja o vernissos. Tots aquests materials no són més que un pretext per trobar una unió entre la vida i la pintura, entre realitat i art. Hi ha obres que ja des dels primers traços esdevenen especials. Percebo que tot esdevé molt fàcil i espontani, s’obre una via de comunicació entre el motiu i jo mateixa. És el procés de creació.”
¿Pintes sempre seguint una temàtica concreta?
“No segueixo mai un sol tema. Sempre, però, amb la figura humana com a eix central. Em fascina el cos, i sobretot l´ànima humana: els individus amb diferents personalitats i diferents estats d´ànim, o algun tret psicològic que em crida l´atenció. M´agrada el contacte amb la gent, no amb la massa, però sí a un nivell més íntim; m´agrada escoltar, aprendre de la gent, de qualsevol persona. Sempre hi ha molt a aprendre de l´experiència humana.”
L´any 2001 vas guanyar el segon premi de la Primera Biennal Internacional de Dibuix Josep Amat de Sant Feliu de Guíxols amb un dibuix que té al darrera una història molt especial.
“El més important d´aquest dibuix va ser poder transmetre la història que hi ha al darrere. Vaig conèixer el protagonista del retrat, en Paco, quan vivia a Tenerife; sovint passejava per la ciutat i ell era allà: vivia al carrer. Havia sigut metge, tenia una família però ho va perdre tot d´un dia per l´altre. El dia que va morir la seva dona en l´accident de cotxe ell conduïa. Mai no va superar aquest fet i va abandonar-ho tot . Però el més curiós és que en els seus ulls no hi havia desesperació, hi havia com una mena de llum, d´esperança, en contrast amb el seu cos deixat, i el seu posat estripat. Tampoc parlava mai amb ningú, però tenia una mirada molt especial. Mai vaig arribar a parlar-hi. Ell no sabia que havia fet un dibuix seu, no sabia res del quadre. Per això, després de guanyar el premi vaig pensar que ho havia de saber, que m´havia ajudat a guanyar un premi, a crear un dibuix tant expressiu d´ell mateix. Vaig preparar la meitat dels diners del premi per donar-li. Vaig agafar un avió cap a Canàries i em vaig presentar amb una fotografia del dibuix en un dels comerços de la ciutat per preguntar per ell. Em van dir: “Ah, a en Paco el va atropellar un cotxe el dia de Nadal i va morir a l´instant.” Havia arribat tard. Però desitjo que ell ho hagi sabut des d´allà on és. Sempre poso una còpia del dibuix a totes les exposicions que faig, amb un petit escrit explicatiu de la història del dibuix. El més sorprenent per mi és veure la curiositat que desperta aquest dibuix en la gent. Paradoxalment, és un quadre que transmet vida, realitat i emoció.”